viernes, 25 de diciembre de 2009
AOCarallo
domingo, 20 de diciembre de 2009
RadioSure Portable
Con un aspecto sencillo y directo, RadioSure te permite buscar radios por país, idioma o género musical. Sólo tienes que escribir lo que buscas y aparecerá en la lista de emisoras.
RadioSure incluye también la función de grabación, para guardar programas o canciones que nos gusten en formato MP3.
La mayoría de emisoras ofrece una calidad de recepción excelente, aunque en caso que alguna no funcione puedes cambiar la URL e incluso crear emisoras nuevas.
Cambios recientes en RadioSure:
Para utilizar RadioSure necesitas:
Pros
Contras
sábado, 19 de diciembre de 2009
Google se dispone a lanzar su propio netbook
Google prepara lanzamiento de su propio teléfono móvil
domingo, 13 de diciembre de 2009
Facebook mejora Seguridad
Búsquedas en tiempo real
lunes, 7 de diciembre de 2009
Nicasso
domingo, 6 de diciembre de 2009
Google anuncia Servidor de DNS
Google cede ante presiones de magnate mediático
martes, 1 de diciembre de 2009
domingo, 29 de noviembre de 2009
YouTube incorpora subtítulos automáticos
Se puede probar Chrome OS
sábado, 28 de noviembre de 2009
PlugIn para Firefox
En el winrar están las explicaciones de lo que teneis que hacer pero también las dejaré aquí, extraemos el archivo "np-mswmp.dll" en la siguiente ruta:
C:\Archivos de programa\Firefox 3.5.3\FirefoxPortable\App\Firefox\plugins
Espero que os funcione.
martes, 24 de noviembre de 2009
Sorpresa
sábado, 21 de noviembre de 2009
Beta de Office 2010
Intel y AMD llegan a acuerdo
miércoles, 18 de noviembre de 2009
Aparcar el cotxe
A l'estiu ve de gust fer un tomet amb el cotxe, tranquil·lament. Problema que hi ha? Aparcar. Jo crec que estan tots els cotxes aparcats des de l'any 89, i ningú els toca. Passes per un carrer i penses: "Hi posaria una bomba!". Mira que no sóc violent! Però aquell 127, què hi fa, allà? Veus un lloc buit: gual permanent. Que no en són tots, de permanents? No he vista un gual
inconstant. I si no hi ha gual, l'han pintat a mà: "No aparcar, avisem grua". A Cambrils, no és conya, hi havia un lloc on posava "Prohibido no aparcar". La gent no sabia si era conya, si el tio els estava vacil·lant o què s'havia de fer. Total: no hi aparcava ningú, i el paio s'estalviava pagar el gual. I a Madrid, sota un senyal de gual, hi vaig veure un cartell manuscrit que deia: "Ni un momento ni leches". Com que són xulos, ells...
Els senyals de prohibit aparcar fan molta ràbia. I si tenen acotacions, més. Alguns senyals no és que portin acotacions, és que porten llibre d'instruccions: "Prohibit aparcar de 8 a 20 hores, dies 15 a 31, excepte veïns, càrrega i descàrrega, dimecres mercat, màxim 30 minuts". I només del temps de llegir-ho i entendre-ho, ja t'han multat, perquè t'has passat els 30 minuts.
Sempre pots deixar-lo en doble fila. De fet, hi ha gent que no sap aparcar d'altra manera. És com un vici. Aparquen en doble fila encara que no hi hagi cap més cotxe. Pel gust de fer uns passos abans de pujar. Quan veus un forat, és com trobar or. Fas baixar el nen del cotxe perquè et guardi el lloc mentre fas la volta. I després, tens una feinada per tornar-lo a trobar. Un amic meu va fer baixar la nena, i quan va trobar el lloc hi havia una senyora gran. "Escolti, aquí no hi havia una nena?". "Sí papa, era jo".
I després, comences les maniobres. Poses marxa enrere, i poses el braç dret al seient del costat. Per què? És un gest incòmode i sense sentit. I ara que els seients porten reposacaps, encara pitjor. Aparcar, aparques, però et queda un braç que sembla el mapa de les costes del Garraf.
El més fotut és el típic de: "Tranquil, jo et vaig guiant". Són homes grans, que a casa estan cohibits i aprofiten els aparcaments per esbravar-se: "Gira tot, gira tot, vale! Valeeee!", donant cops al cotxe. Un dia vaig veure, mentre em prenia un tallat, un tio que fa: "Tira sense por, tira, tira... Vale! Proooooou!", i va donar tal cop a la xapa que a dins se'ls va disparar l'airbag. I encara diu: "Cagundé, què fem, aparquem o inflem globus?".
I a tot això, mentre intentes aparcar, els altres cotxes s'aturen i et fan aquell gest: "Te'n vas?". Això fa posar molt verviós! I a tots els que t'ho pregunten, tu "no", "no", i al final no ho saps segur ni tu! Un amic meu, l'Ortiz, dissabte passat a Platja d'Aro, a la cinquena vegada que li van dir "te'n vas?", va dir "sí", i va tornar a Barcelona. Diu: "Quan tanta gent et diu que te'n vagis, és que no t'hi volen, allà".
Tot això, però és pot evitar si pagues. Hi ha les zones blaves, que tots hem aplaudit tantes vegades. Que fins i tot pots pagar amb targeta. Ho heu fet mai? És desesperant. Has d'apretar el botonet per cada duro. I com que barates no són... Imagina't que el Madrid hagués pagat així el Figo. El Florentino tindria un dit com una pala de ping-pong.
I també hi ha els pàrquings, però surten més cars, perquè has de pagar l'aparcament i la rascada. Perquè rasques segur. Cada vegada els fan amb més columnes! Diu: "Sóc columnista". "Què treballes, en un diari?". "No, en un pàrquing". A més, els cobradors de pàrquing són un submón, també. Vas a pagar, i la seva frase preferida és: "No té res més petit?". Al Gallardo li va passar a l'inrevés: una noia li va preguntar: "No té res més grandet?". I també feia pagar, però no treballava en un pàrquing.
El millor són aquells llocs de luxe que t'aparquen el cotxe. L'altre dia, el Gallardo va anar a un bar a esmorzar, d'aquests que tenen els bocates dibuixats al vidre amb les gambes descolorides i tot, i just arribar un tio li va agafar les claus del cotxe. Va pensar: "Coi, quin luxe". Demana un talladet, es mira l'Sport i quan acaba li diu al del bar: "El servei d'aparcacotxes?". "El servei de quèèè?". "Que ha vingut un senyor i se m'ha endut les claus...". "Un altre que ha picat!". A data d'avui, encara no
li han tornat el cotxe. El Gallardo diu que és que costa molt trobar un forat a l'estiu. Sí, efectivament: costa més trobar un forat que un pringat.
sábado, 14 de noviembre de 2009
HP Compra 3Com
Google compra AdMob
martes, 10 de noviembre de 2009
Anar al gimnàs
Demà s'inauguren els Jocs Olímpics de Sidney. Això vol dir esports a tothora. Segur que molta gent s'apuntarà al gimnàs per mimetisme. Que estàs veient a la tele aquells atletes fibrats, i et vas mirant la panxa, i penses: què ha fallat?
El gimnàs és l'assignatura pendent de tothom. La majoria de gent es pensa que estant matriculat al gimnàs ja t'aprimes. Jo en sé d'un que es va apuntar i només hi va anar un dia: el dia de la inauguració. Es va afartar de canapès i es va engreixar vint quilos. I tot per culpa d'anar al gimnàs,
veus? I el paio: "No ho entenc, vaig al gimnàs i m'engreixo!".
Normalment, els gimnasos tenen noms imponents: Sansón, Olimpus, Maratón. Un dia vaig passar per davant d'un que es deia Gimnàs Galindo. Vaig treure el cap i la gent no tenia cossos Danone, tenia cossos Petit Suisse. Eren petiiiiiits.
Hi ha gimnasos que aprofiten per vendre't productes. Et diuen: "Estàs molt prim, hauries de prendre batuts de proteïnes i se't posarà tot definit". La paraula és "definit". Clar, al gimnàs hi va gent que no està prou definida. Un amic meu no ho va entendre bé i s'ho fotia tot batut. Es feia uns ous ferrats amb xistorra i els passava pel minipimer. I no s'aprimava.
A mi em fan por les màquines de peses. N'hi ha algunes que no saps com entrar-hi. O el que és pitjor: no saps som sortir-ne. El millor és fixar-te amb la gent que en sap. Un dia m'apropo a un paio i li dic: "Perdona, què fas?". I ell diu: "Faig cultisme". Em diu: "I tu què fas?". Dic: "Jo faig ocultisme". Perquè m'havia d'anar amagant, per no passar vergonya, d'escanyolit que estava.
Hi ha culturistes que fan patir. Estan tan inflats que sembla que hagin de petar. I com brillen els seus cossos! L'altre dia un tio em diu: "T'agrada el que veus?". "A veure, a veure un moment... És que brilles!", li vaig dir. És curiós que brillen, però no suen. Per mi que quan es dutxen no fan servir esponges normals, fan servir esponges Yak, d'aquestes per les sabates.
Els culturistes es detecten de seguida. Sempre estan davant dels miralls fent postures. Ja posen uns miralls que aprimen una mica. Tenen una forma còncava. Et mires i penses: "Coi, no estic tan malament!". Mentida. Després, arribes a casa i estàs igual. Però suposo que ho fan com a teràpia psicològica, perquè et vegis una miqueta més estilitzat. La gent no et mira a la cara al parlar, ells es van mirant a si mateixos fins l'últim musculet. L'Ortiz va arribar a creure que mirant-te al mirall et posaves catxes. I es va fer instal·lar miralls per tota la casa. Cada cop que el visitava la sogra era un malson, la veia multiplicada pertot arreu.
Normalment, les noies prefereixen fer aeròbic. Ara, per fer aeròbic cal tenir molta coordinació. Si no, sembla que tinguis el mal de Sant Vito. Veus cada tio que està passant un mal rato... Un amic meu, el Carmona, tenia tan poca coordinació que el van expulsar del gimnàs. Crec que és l'únic cas d'expulsió de gimnàs d'Espanya: "Senyor Carmona, marxi cap a casa que fa que es perdi fins el monitor!".
"És que no tinc coordinació". "Doncs vagi a classe de coordinació primer!". El Carmona no podia caminar i menjar xiclet alhora. Es perdia. Quan anava pel carrer, feia tres passes, es parava i menjava xiclet; feia tres passes, es parava i menjava xiclet. Semblava Las muñecas de Famosa.
Els menys agosarats no fan ni peses, ni aeròbic. Fan bicicleta estàtica, rem, steps... El que té més èxit és la cinta de córrer. Això sí: sembles un hàmster. Ara les fan intel·ligents. Et parlen i tot. Si veuen que baixes el ritme et diuen: "Su ritmo ha descendido". Una vegada vaig pujar a una d'aquestes. Faig tres passes i ja no podia més. La màquina em diu: "Su tabaco, gracias", i em treu un paquet de Fortuna.
Als vestidors dels gimnasos corres el perill, com a tota instal·lació esportiva, d'agafar fongs. El millor és anar preparat. Com el Fajardo, que li dic: "Veig que portes xancletes". Diu: "No, són els fongs, que ja han agafat la forma del peu". Tenia tants fongs que els havia ensinistrat i tot. Segons les necessitats, li agafaven forma de mitjons, de tovallola, de calçotets... No li calia portar res.
Feu esport amb coneixement. I, com diem sempre, el millor esport no és altre que mirar-se'l per la tele.
domingo, 8 de noviembre de 2009
Nueva estrategia de Google le convierte en competidor de iTunes
PCs podrán reconocer gestos y lenguaje corporal del usuario
martes, 3 de noviembre de 2009
Hazme un sitio entre tu piel
bésame!!,
hazme un sitio entre tu piel!!
voy buscando alguna voz en mi,
que me ayude bien a discernir,
pues mi mente es un vestido que me queda mal
¿cuál ha sido?, ¿dónde está el error?
que me ha condenado al terror de una mente en blanco y negro,
¿dónde esta mi lugar?,
no soy como los demás,
yo sé pensar,
estoy solo y tengo miedo.
Si me ves!!,
bésame!!,
hazme un sitio entre tu piel!!
que los rasgos de mi cara no te impidan ver mi ser,
sentirás que mi amor tiene sed de que una voz ,
me susurre o me acaricie o me regale una ilusión.
Dame mimos, dame tu calor,
te los devolveré en forma de flor,
recibirás por cien multiplicado lo que me des,
si me apartas no me integraré,
si me abandonas yo me perderé,
el rechazo es mi condena.
¿Dónde está mi Libertad?
buscaré un futuro para mí,
me va a costar,
pero sin amor no puedo.
Si me ves!!,
bésame!!,
hazme un sitio entre tu piel!!
que los rasgos de mi cara no te impidan ver mi ser
sentirás que mi amor tiene sed de que una voz
me susurre una caricia o me regale una ilusión.
Y al final llegaré, donde me lleven los pies,
Y si quieres conocerme no me observes, mírame,
¿Dónde estás libertad?, mi celda es la soledad
el silencio que no calla, es el vacio de tu voz
Si me ves!!,
bésame!!,
hazme un sitio entre tu piel!!
que los rasgos de mi cara no te impidan ver mi ser
sentiras que mi amor tiene sed de que una voz
me susurre una caricia o me regale una ilusión.
domingo, 1 de noviembre de 2009
sábado, 31 de octubre de 2009
Lanzado Android 2.0
Entrevistas de Trabajo por Skype
Premio Kokoro
He creado el premio Kokoro que simboliza la amistad, cariño y dedicación.
Para aquellos que no lo sepan kokoro significa corazón.
Así pues quiero hacer entrega del primer premio kokoro a mi amiga Victoria por ser esa persona especial que solo se encuentra una vez en la vida, por tu cariño, comprensión, dedicación y amistad.
Te quiero mucho Victoria.
Enhorabuena.
viernes, 30 de octubre de 2009
No me crees
En todas las palabras, mil caricias y miradas, tú me dabas lo que nadie me dio en mi vida. Tu recuerdo me consuela, me desvela, me envenena tanto cada día. ¿Qué harías si te pierde este pobre corazón?
Y no me crees cuando te digo que la distancia es el olvido, no me crees cuando te digo que en el olvido estoy contigo aunque no estés, y cada día, cada hora, cada instante pienso en ti y no lo ves, no me crees.
No sé soñar si no es contigo, yo sólo quiero volverte a ver y decirte al oído todo lo que te he escrito en este papel, entiéndeme. En todas las palabras, mil caricias y miradas tú me dabas lo que nadie me dio en mi vida. Tu recuerdo me consuela, me desvela, me envenena tanto cada día. ¿Qué harías si te pierde este pobre corazón?
Y no me crees cuando te digo que la distancia es el olvido, no me crees cuando te digo que en el olvido estoy contigo aunque no estés, y cada día, cada hora, cada instante pienso en ti y no lo ves. Y no me crees cuando te digo que no habrá nadie que te quiera como yo, cuando te pido que en el olvido no me dejes sin razón, entretenerme en el recuerdo es el remedio que me queda de tu amor.
Y si me entrego a ti sincero y te hablo al corazón espero que no me devuelvas un adiós.
Y no me crees cuando te digo que la distancia es el olvido, no me crees cuando te digo que en el olvido estoy contigo aunque no estés, y cada día, cada hora, cada instante pienso en ti y no lo ves. Y no me crees cuando te digo que no habrá nadie que te quiera como yo, cuando te pido que en el olvido no me dejes sin razón, entretenerme en el recuerdo es el remedio que me queda de tu amor. No me crees.
lunes, 26 de octubre de 2009
La impuntualitat
De vegades vols ser tan puntual que arribes massa aviat. Jo no el tinc, aquest problema. Sóc un tardon crònic. Suposo que deu ser hereditari per part de mare. El dia que vaig néixer, la meva mare ja va arribar més tard que jo. Em vaig haver d'esperar deu minuts.
Els que som impuntuals hem arribat a desenvolupar tota una tècnica per estalviar-nos bronques. D'entrada, has de fer veure que arribes nerviós. Com si et preocupés el retard: "Hosti, perdona, quin greu que em sap; fa molt que t'esperes?". I ell: "No, no, acabo d'arribar". I resulta que no pot caminar perquè li han sortit arrels d'esperar-se. "Anem a fer un cafè?". "No puc". I l'has de talar. El que s'espera desenvolupa una curiosa necessitat d'amagar-s'ho.
El Gallardo sempre portava una ampolleta plena d'aigua per mullar-se el cabell i fer veure que havia vingu corrents. Un cop es va equivocar i va agafar l'ampolleta d'aigua oxigenada. Li va quedar el cabell que semblava el Joan Clos. El tio va arribar dues hores tard. Això si: excortat per una patrulla de la Guàrdia Urbana.
L'impuntual és capaç d'inventar les excuses més ridícules que puguis imaginar. Sempre comença dient: "No t'ho creuràs... Hosti que fort...!". Que penses: "Efectivament, no m'ho creuré". I ell: "Quan venia cap aquí, del vent que feia, m'ha caigut al damunt l'estàtua de la Llibertat!". "Però si és a Nova York!". "Doncs imagina't si feia vent!".
El dia que hi ha canvi horari, els impuntuals fan festa major. Tenen l'excusa perfecta: "Ostres, no m'he recordat de canviar l'hora". I tu: "Ja, però és que fa quatre mesos que va canviar". Això és com aquells que s'avancen vint-i-cinc minuts el rellotge expressament i, com que ho saben, continuen arribant vint-i-cinc minuts tard. Són puntuals, dins del seu tardonisme. Ells saben que quan posen la tele per veure el Telenotícies, surt el Tomàs Molina.
L'altre cara de la moneda és la gent puntual. Aquella persona que mentre espera se li va posant cara de gilipolles, i acaba posant cara de res. De tant en tant, innova: es rasca el cul, mou el colze. Si és del gremi, buriller, es posa a treballar. Jo he arribat a fer la Sagrada Família esperant una persona! Perquè m'agrada treballar-lo, m'agrada treballar-lo. Sóc artesà. Quan disfruto més es quan faig els angelets. El que s'espera sempre és de la mena de gent que veus davant del Zurich, punt neuràlgic mundial de l'espera anònima. Sempre hi ha algú, allà. Dius: "Es podrien posar d'acord, marxar junts, i quan vinguin els tardons que facin una festa paral·lela...".
N'hi ha que per no semblar uns pringats s'esperen amagats. Van de cul perquè han d'estar pendents de quan arriba l'altre. Quan el veuen, surten de l'amagatall i fan veure que acaben d'arribar: "Hola, què tal? Fa molt que t'esperes?". "Nooo! Estic arribant ara". Un cop vaig quedar amb un paio d'aquests i no ens vam trobar perquè no em va veure. Dos anys més tard, van trobar el seu esquelet en un portal, mirant el rellotge.
Hi ha gent tan puntual que resulta ofensiva. Són els que arriben tres quarts d'hora abans. Només que arribis cinc minuts tard, ells ja en fa cinquanta que s'esperen. Aquest és el cas, ho podem dir públicament, del nostre company i escriptor Pep Bras. Tu quedes amb el Pep a Coma-ruga a les dotze, i ell a dos quarts d'onze ja és allà, fumant. "Què hi fas ja, a dos quarts d'onze?". I ell diu: "Per si un cas...". Per si un cas, que? Per si un cas una guerra nuclear? I el tio a lo millor viu a Andorra... Però s'aixeca a les quatre per arribar tres hores abans. Els convides a sopar a casa teva i se't presenten tres setmanes abans amb les maletes. "On vas?", els dius. "A dorminr, per si un cas!".
Els que fan patir més són els puntuals apuradors. Que quedes amb ells per agafar l'avió de les dotze i arriben a les 11.59, i amb una patxorra... Et deixen anar, amb veu de Paco: "Ei, què passa! Puntualitat britànica, tio!". I tu estàs estirat al terra, amb una unitat de la Creu Roja, i enxufat al desfibrilador. De l'ensurt.
Hi ha casos on la puntualitat està mal vista. Per exemple, a les festes. Ningú vol arribar el primer. Un amic meu va acabar llogant actors perquè arribessin els primers a les seves festes. El problema dels actors és que, com que passen gana, es fotien els canapès i les begudes, i quan arribaven els convidats ja no hi havia res. Al final, el meu amic es va fer actor per anar a les festes dels altres.
Per això, a totes les festes només hi trobes actors. Actors i músics. Però d'aquest gremi ja en parlarem un altre dia.
Chica de vidrio
Habla conmigo chica de vidrio, habla conmigo dime que quieres, daría lo que fuera por saber que me ocultas cuando te quedas sola en casa. Ya hace meses desde que llegó a la casa de enfrente, si nos encontramos hace ver que no sabe quien soy, pero a la noche es mía durante aquellos segundos.
domingo, 25 de octubre de 2009
Microsoft lanza Windows 7
Internet en los Aviones
sábado, 17 de octubre de 2009
Banda ancha para todos sus ciudadanos
Dell confirma teléfono basado en Android
jueves, 15 de octubre de 2009
Pagar 80 euros por 'infectar' tu propio ordenador
Los 'piratas' informáticos han descubierto una nueva manera de atacar a los usuarios que supone una de las mayores estafas posibles: pagar por introducir virus al ordenador. Según la empresa de seguridad en Internet PandaLab, esta tendencia es una versión mucho más agresiva de la estrategia conocida como 'rogueware'.
En concreto, la táctica consiste en combinar la muestra de mensajes de alerta de infección -invitando al usuario a comprar- con el secuestro -literal- del ordenador y su inutilización, lo que conocíamos hasta la fecha como 'ransomware'.
Una vez infectado el ordenador, la víctima experimenta una gran frustración al ver cómo al intentar ejecutar cualquier programa, el ordenador no responde y sólo aparece un mensaje informando al usuario (falsamente) que todos los archivos están infectados y que la única solución es comprar el falso antivirus.
Esta falsa aplicación, llamada 'Total Security 2009', la venden por 79,95 euros y ofrecen además servicios de soporte técnico premium por 19.95 euros adicionales. Una vez pagado, el usuario recibe un número de serie que, al introducirlo en la aplicación, libera todos los ficheros y ejecutables y deja trabajar y recuperar la información. Dicha falsa aplicación, sin embargo, sigue instalada.
"Este comportamiento del falso antivirus conlleva un doble peligro: por una parte, el usuario es engañado y debe pagar dinero para poder seguir utilizando su ordenador; por otro, el usuario puede llegar a pensar que se encuentra ante un antivirus real, con lo que dejará su ordenador sin ninguna protección", señala Luis Corrons, director técnico de PandaLabs.
"Es muy sencillo infectarse sin saberlo. La mayoría de las ocasiones basta con visitar webs que están hackeadas, y una vez infectado el ordenador, es tremendamente difícil proceder a su eliminación, incluso para personas con cierto conocimiento técnico. Tampoco deja al usuario utilizar herramientas de detección y desinfección de ningún tipo, al impedir la ejecución de todos los programas", concluyó.
martes, 13 de octubre de 2009
L'electricitat
La veritat és que, avui dia, sense l'electricitat no fem res. Marxa la llum de casa i sembla que entris a la dimensió desconeguda. Els minuts es fan llaaaaaargs. Sobretot si estàs mirant la tele, i de cop i volta, paf! Et quedes a les fosques. Les famílies, de sobte, han de parlar. Mires els teus germans i tenen una altra cara. Jo què li dic, a aquest tio? Improvises: "Què, com va el col·legi?". I ell: "No ho sé". Clar, no hi ha l'hàbit de parlar. Què fas? Com mates el temps? La gent gran sempre et diu: "Abans es feien més fills perquè no hi havia televisió". De tant sentir-ho, ara cada cop que hi ha una apagada em poso catxondo.
Quan marxa la llum de casa, el primer que fas és mirar per la finestra. Si està tot el carrer a les fosques, és que "és d'ells". Va el pare de família: "Tranquils, és d'ells". Sí, bueno, tranquils, però no veiem res. Si hi ha llum als fanals, és que t'han saltat els ploms. Expressió que mai he entès: "saltar els ploms". L'únic plom que m'agradaria que saltés és el meu veí, però pel balcó: ell i la Black & Decker. "Faig bricolatge", diu sempre. Xato, tu no dorms. Què tens, el Museu del Prado?
Una altra cosa que mires quan marxa la llum és si funciona el telèfon. És una reacció del cos. I funciona! No ho he entès mai. Jo crec que la Telefónica té tant de poder que genera la seva pròpia energia elèctrica. Han comprat fins i tot el sol: un dia sortirà amb el logo de Telefónica... Això sí: en lloc de mesurar-la en "volts", la mesuren en "quant vols". Com que ho compren tot...
El problema de les apagades és trobar les espelmes. Si ja costa trobar-les amb llum, imagina't a les fosques. Sempre n'hi ha un que diu: "Vés a buscar les espelmes". Però on són, les espelmes? Comences a regirar-ho tot, els calaixos... "Jo les vaig deixar allà, sota la coberteria". Normalment, les tens totes en una caixa, mig començades i plenes de pelussa de quan cauen a terra. Com que no tens canelobres, les has de clavar en un platet de cafè. Després, et mous pel pis i ho vas gotejant tot de cera. Jo en conec un que li va marxar dotze vegades la llum en un sol dia. El van trobar colgat en una muntanya de cera. Es deia Àlex. Va donar nom a una coneguda cera.
Normalment, la llum sempre marxa en el pitjor moment: el dia que agafes l'ascensor per pujar al principal i et quedes atrapat; el dia que portes quatre hores a l'ordinador i no has gravat res; i sobretot el dia que has omplert la nevera de menjar fresc. Al cap de dues hores, comences a veure tot de voltors volant en cercles per sobre la nevera.
Quan marxa la llum de l'edifici, hi ha un rebombori general. Comencen a sortir els veïns al replà de l'escala, vestits amb bata de boatiné i una espelma a la mà. Sembla La noche de los muertos vivientes. "Anem cap a baix, cap als comptadors!" Baixem tots en fila a veure el comptador general. Sempre hi ha el típic enterat que fa ràbia. S'ho mira i diu: "Això és el trifàsic, que fa massa". I tu: "No, això és que no fa massa que t'has fotut un trifàsic".
Diuen que si hi ha una tempesta elèctrica no t'has de posar mai sota un arbre. T'has de buidar les butxaques d'objectes metàl·lics i estirar-te al terra. Un dia que plovia, passo per una parc i em trobo un paio amb les butxaques per fora, estirat panxa a terra. Dic: "Què, tempesta elèctrica?". Diu: "No, atracament a mà armada". Jo li vaig dir: "No es mogui, no sigui que li caigui un llamp". I ell: "Només em faltava això!". Hi ha una llegenda que diu que el lloc més segur en una tempesta és allà on ha caigut el llamp, perquè no en tornarà a caure un altre. Però jo estic segur que si jo m'hi poso, hi tornarà a caure.
L'electricitat és perillosa, sobretot pels nens. Has de tapar tots els endolls amb aquells taps de plàstic perquè no hi fiquin els ditets. No et pots descuidar, perquè a la que et despistes fan "Go, go, go... a ver si me de plaser, a ver si me da plaser", i veus aquell nen amb el cabell com el del Burt Simpson. Me'n recordo que una vegada vaig anar a casa del Gallardo, a l'aniversari del seu nen. És incomprensible que el Gallardo s'hagi reproduït, però ho ha fet. Hi ha un Gallardet voltant pel món, encara que la Roser no el volia tenir. Un disgust! Em vaig fixar que de tots els endolls en penjaven dos filets. Dic: "Què són aquests fils, Gallardo?". Diu: "No, és que no trobava res per
tapar els forats i hi he posat Tampax". Em volia morir! Se'm va posar una cosa d'aquelles de vergonya aliena. Tot el rato mirava a la Roser i la veia d'una altra manera, pensant: "Vols dir que després els reciclen?". No ho sé!
Una altra forma d'electricitat és l'estàtica. Aquella que es crea per fricció. Tots hem fet l'experiment de fregar un bolígraf amb el jersei i apropar-lo a uns paperets. Jo tenia un amic que, quan sortia del lavabo, se li enganxaven tots els papers a la mà. Sempre acabo parlant dels mateixos temes, però clar, sóc del sud, sóc marrano... El metge li va dir que, segurament, era de la fricció de la mà amb una altra cosa. Des d'aleshores, digue'm tiquismiquis, desconfio de la gent que em dóna la mà i enrampa: "No, és que tinc molta estàtica". Sí, sííí, però l'estàtica no ve soleta. Tu no vas pel carrer i dius "ai, ara tinc estàtica".
L'has d'anar a buscar, l'estàtica. Jo, més aviat, sempre penso que ve de passar-ho bé.
lunes, 12 de octubre de 2009
Sientes
Nadie pierde la esperanza no te servirá de nada, querría volver a casa pero esperaré quizás después cuando me falte tu aliento, cuando el corazón se me queje más, cuando me caiga encima el cielo... saldré a buscarte.
Días que el recuerdo se traga, días que la suerte esparce, sientes... el mundo va haciendo. El verano extiende las alas, te acerca más a los Dioses, mas tarde te sientes culpable, por un momento has olvidado que la vida es un regalo, que hay días que hacen daño, que al final no cambiarás, volverás a casa.
Días que en la noche se esconden, días que no pesan mucho más que un viejo papel...
domingo, 11 de octubre de 2009
Un amor sincero
Si la vida nos dejara tiempo para darnos cuenta, que si quiero tu ya no me quieres y si no al revés, yo ya no quiero seguir jugando porque ya me estoy cansando y ahora quiero encontrar a quien me quiera bien.
Si buscara todo lo que quiero no sería dinero, si encontrara todo lo que busco volvería a vivir, tan solo quiero un amor sincero que me quiera como quiero, que aparezca esa luz que ya no brilla en mi.
Un corazón que ayude a mi corazón a desprenderse de las huellas del dolor.
Un corazón que libre todo mi ser de tanto amor que ya no se que hacer con él, un corazón limpio y fiel.
sábado, 10 de octubre de 2009
Sistemas Operativos para Octubre y Noviembre
Nuevos sistemas operativos móviles
miércoles, 7 de octubre de 2009
El sueño de una estrella
Esta es la inolvidable historia de una mujer y un hombre que, luchando contra un destino cruel e implacable, logran triunfar en su vida profesional. Ella es Crystal Wyatt, nacida en un rancho de California, de belleza incomparable y grandes dotes artísticas, que sueña con Hollywood y con llegar a la cima del estrellato. Él es Spencer Hill, un apuesto oficial que, tras intervenir en la Segunda Guerra Mundial, se convierte en abogado y alcanza puestos de gran responsabilidad en la Casa Blanca. Ambos están destinados a amarse, pero entre ellos se interponen la política, la guerra, un matrimonio de conveniencia y el sorprendente mundo del cine.
Título: El sueño de una estrella
Autora: Danielle Steel
ISBN: 978-84-9759-374-8
Editorial: Nuevas Ediciones de Bolsillo S.A.
Páginas: 448
El honor del samurái
En 1861 Japón se ha visto forzado a abrir las puertas a Occidente, con el consecuente choque entre ambas culturas. En el puerto de Edo se reúnen barcos extrajeros en busca de oportunidades en esas tierras; uno de ellos transporta a un grupo de americanos cuyo objetivo es llevar la palabra de Dios al pueblo nipón. Para dos de estos misioneros, sin embargo, el viaje supone algo más; la joven Emily Gibson desea dejar atrás un pasado incómodo e iniciar una nueva vida; Matthew Stark tiene algo que ocultar bajo su pacífica apariencia. El destino de ambos se cruza con el de Genji, un joven samurái heredero del clan Akaoka. Su amistad con los foráneos despierta el recelo de otros clanes y declaran la guerra abierta a Genji que, ayudado por sus dos nuevos amigos y su amante, la geisha Heiko, defenderá su posición sorteando intrigas y traiciones.
Título: El honor del samurái
Autor: Takashi Matsuoka
ISBN: 978-84-666-1715-4
Editorial: Ediciones B
martes, 6 de octubre de 2009
El bosc de formigó
L'altre dia vaig buscar el teu nom en el tronc d'aquell roure tan vell, testimoni del desig dels dos, silenciós confident entre els arbres. Però d'aquell roure ja res quedava, tot era estrany, diferent.
Serina, Serina... m'han robat els records.
Serina, Serina... un vell somni d'amor.
Els grans arbres ja no hi eren pas, dels petits no en quedaven ni branques. En aquell bosc ara és tot ciment, silenciós confident d'ombres blanques. I d'aquell roure ja res quedava, tot era estrany, diferent.
Sé que algú els va tallar per a poder-ne fer fulles de paper on la gent ara escriu, jo que sé, paraules d'amor o de fe.
Sobre el ciment jo hi vaig gravar un nou cor amb el teu nom, el meu nom i una data.
Potser en mil anys hi creixerà un nou bosc i entre els seus troncs aquest cor serà un altre.
Serà un bon roure, serà un gran arbre, tot serà estrany, diferent.
Diu la gent que és absurd, mai el trobaré, tot serà per res. Ningú sap que aquell dia tu i jo vam fer l'amor als seus peus.
El bosque de hormigón
El otro día busqué tu nombre en el tronco de aquel roble tan viejo, testimonio del deseo de los dos, silencioso confidente entre los árboles. Pero de aquel roble nada quedaba, todo era estaño, diferente.
Serina, Serina... me han robado los recuerdos.
Serina, Serina... un viejo sueño de amor.
Los grandes árboles ya no estaban, de los pequeños no quedaban ni ramas. En aquel bosque ahora es todo cemento, silencioso confidente de sombras blancas. Y de aquel roble nada quedaba, todo era estaño, diferente.
Se que alguien los taló para poder hacer hojas de pepel donde la gente ahora escribe, yo que sé, palabras de amor o de fe.
Sobre el cemento grabé un nuevo corazón con tu nombre, mi nombre y una fecha. Quizás en mil años crecerá un nuevo bosque y entre sus troncos este corazón será otro.
Será un buen roble, será un gran árbol, todo será estraño, diferente.
Dice la gente que es absurdo, nunca lo encontraré, todo será para nada. Nadie sabe que aquel día tu y yo hicimos el amor a sus pies.
domingo, 4 de octubre de 2009
Microsoft lanza Software de Seguridad Gratuito
Versión WindowsXP
Versión Vista/Seven 32 bits
Versión Vista/Seven 64 bits
IBM le apunta a Google
viernes, 2 de octubre de 2009
ROMEO+JULIET
One day you were born
We had been spending different day
But I found you and you found me
I like your face, you like my face
I like your voice and you like my voice
It's so fantastic isn't it
Thank to god we're together
You and me, always be together
Thank to god we're together
jueves, 1 de octubre de 2009
Nadie
nadie entiende al corazón,
nadie baila en el medio del salón,
nadie brilla como el sol.
Voy con nadie porque a nadie quiero yo,
nadie duerme en mi jergón.
Muere como yo, si en algún sueño la ves,
si nadie roza tu piel.
Nadie vive donde vive nadie.
Nadie ríe, nadie vive del aire,
porque nadie soy yo.
Nadie vuela saltando desde el balcón,
fue cuando nadie miró.
Nadie es viento, un recuerdo, una ilusión,
nadie cabe en un cajón.
Donde quiero estar, donde nadie va.
miércoles, 30 de septiembre de 2009
Esclavo
que el destino decidió.
el día a día es la rutina
de una vida por vivir.
Atrapado en el olvido
del que no puedo escapar
quiero sentirme libre
y dejar mi alma volar.
Mi voz derribó
Los muros invisibles
Mi alma despertó
Ansiando ser libre
Los momentos no vividos
y que nunca vivirás
si no rompes los muros
de tu oscuridad
Y quieres abrir los ojos
y dejar tu alma volar
la vida es un sueño
hecho realidad
Mi voz derribó
Los muros invisibles
Mi alma despertó
Ansiando ser libre
sábado, 26 de septiembre de 2009
Chrome adentro del Explorer
USB de altísima velocidad para 2012
domingo, 20 de septiembre de 2009
Guerra de Buscadores
Facebook supera 300 millones de usuarios
sábado, 12 de septiembre de 2009
Els monòlegs
Últimament, hi ha una mena de febre pels monòlegs, com si fos una cosa nova. Sempre n'hi ha hagut, de monòlegs. I de grans mestres de l'humor: Capri, Gila, Fidel Castro... L'altre dia, un amic em diu: "Fa quinze anys que no parlo amb la meva dona". Dic: "Perquè esteu barallats?". Diu: "No, per no interrompre-la". La dona va sortir de la boda: "Escolta noi, jo el que volia dir-te és que... bla, bla, bla". I no ha parat en quinze anys!
Parla tant que el marit se'n va de casa a rentar el cotxe i ella no ho nota. Quan pari ja ho haurà dit tot, i callarà.
I és que hi ha gent que té molta facilitat per l'autodiscurs. Ara, això és bo o és dolent? Tu veus un paio parlant sol per carrer i no penses: "Mira, un monologuista". Penses: "Mira, un sonat". Aquells paios amb el cap baix, que van remugant mentre caminen: "A mi m'ha de dir lo que he de fer... Va, home, va... Vés que no ho hagi de fer ell, mira el què et dic... Ep, a mi no m'aixequis la veu, eh!...". Jo en conec un que presumeix d'haver inventat un sistema per
parlar sol pel carrer i que la gent no se n'adoni. Es penja un auricular i fa veure que parla per un mòbil 'sense mans'. Diu: "Puc estar sonat, però també sóc creatiu". Una vegada, al metro, se'm va posar un senyor al costat que no parava: "Bssrtsgds...". Intentava entendre el concepte. Llavors li vaig dir: "Perdoni, que parla sol?". I em diu ofès: "Jo no parlo sol: penso en veu alta". I me'l quedo mirant. Diu: "I vostè què mira?". Dic: "Jo no miro: insulto en silenci".
Els sermons i els monòlegs no són ben bé el mateix. En un monòleg, un parla i els altres escolten; en un sermó, un parla i els altres dormen. Perquè són avorrits. Clar, com que el guió sempre és el mateix... No improvisen gaire. No trobes capellans enrotllats que expliquin acudits de religió: "Germans, què és una làpida? Una xinesa que corre ràpid". I els feligresos, tronxant-se de riure. Però això no passa, perquè les esglésies,
distretes, no ho són. Una altra diferència és que els monòlegs es fan. En canvi, els sermons es donen. I no sé vosaltres, però jo prefereixo que em facin, que no pas que em donin. Digue'm tiquismiquis, però prefereixo veure-les venir.
Quan fas monòlegs, has d'estar preparat per escoltar de tot. Ara jo ja formo part del patrimoni nacional de les anècdotes de Catalunya. L'altre dia, un taxista em diu: "Hosti, Buenafuente! Parles més que la màquina de tabac d'una sala de parts, he, he, he!". I va riure tot el que és el carrer de Marina. Falton, home! Vaig estar a punt de dir-li: "Doncs tu tens menys gràcia que el retrat robot de Mazinguer-Z".
Després hi ha els que s'ofereixen: "A mi m'hauries de fitxar, Buenafuente! Jo sí que te n'explicaria, d'històries! Ja heu parlat de les sogres?". És una mica el guionista aficionat: "Aquella sogre que li diries 'bruixa, més que bruixa!'. Que són unes bruixes totes. I la dona: 'Deixa ma mare!'. I tu: 'Ta mare? Lo que has de fer és treure't aquests rulos, que et diran la rulot...'". "Buenafuente, digues això i veuràs la gent!". I quan se'n va: "Digues que ho he dit jo, eh!". A més a més, volen signar-ho.
Per escriure un bon monòleg fan falta dues coses: un guionista i molt de paper; però no d'escriure, sinó de liar. Si no, és impossible que surti. Els guionistes són com el Bio de Danone: els veus i sembla que no fotin res, però sempre estan treballant. N'hi havia un que estava dormint, i els altres em van dir: "Aquest està pensant cap endins!". Alguns guions, efectivament, "te renuevan por dentro", perquè el llegeixes i et vénen ganes de... quedar-te com nou. És un gremi agraït.
Ser guionista està bé, en part. Perquè si ets guionista del ¿Quién dijo miedo? estem parlant d'un programa cultural, tothom comenta les teves marranades: "Hosti, que guapo aquell tio que es menjava uns escarabats a la llauna". Però imagina't que ets guionista de la Carta de ajuste! "Oh, és que no sorprens". "Que no sorprenc? I què vols que faci? Subtitular-la per a sords?". O els guionistes de Cuines. Diu: "No, aquí no digui oli, digui all, que queda més rodó". I el cuiner: "Però és
que d'all no se n'ha posat mai, a l'ou ferrat!". Tots barallats; un desastre. És un gremi que s'ho ha de currar.
Jo, ha arribat un moment que no puc fer res sense un guionista. Surto al carrer i la gent em diu: "Com estàs, Andreu?". I em quedo parat: "Esperi's un moment... Té molta pressa?". I he de trucar als guionistes. M'he fet posar un petri-fax perquè m'envïn els guions de les respostes.
L'altre dia m'estava estimant amb la meva nòvia i em pregunta: "Què, t'ha agradat?". I m'arriba un fax dels guionistes que diu: "No sé a tu, però a nosaltres ens va encantar". I és que això sí que ho tenen els guionistes: els dónes la mà i t'agafen la nòvia.
Microsoft Abre y Cierra inscripciones para versión gratuita de Office 2010
Redes sociales son una fuente vital de información
jueves, 10 de septiembre de 2009
Els cotxes
Recentment ha fet cinquanta anys que es va crear l'empresa Seat. Que la gent feia broma amb les sigles: Siempre Estamos Arreglando Tonterías, Siempre Estamos Ajustando Tornillos... També són les sigles del que pensa la Guàrdia Civil quan et persegueix per excés de velocitat: Sólo Esperamos Apretarte los Testículos.
Ara no se'n veuen tants, de Seat. Però fa un temps, tothom en tenia un: el 600, el 127, el 850... El número indicava la quantitat d'avaries per any. Un dia, al cole, quan érem petits, el Gallardo va arribar dient: "El meu pare s'ha comprat el cotxe del futur!". I a la tarda el van venir a buscar amb un Simca 1000! El futur negre que li esperava al Gallardo amb el Simca 1000, quan va començar a sortir amb la nòvia! A ell i a tots els de la Generació X, que més aviat s'hauria de dir Z, per com et quedava la columna vertebral
després de fer l'amor dins d'un d'aquells cotxes. Que quan hi havia un Simca 1000 aparcat al trencaones, sempre s'hi acostava gent a mirar com s'hi posaven els de dins. I unes ovacions... El Gallardo sortia a saludar, el capullo. Sortia en calçotets: "Gràcies, gràcies, moltes gràcies. El meu públic!". Va arribar a cobrar entrada. Es va separar de la nòvia perquè estava desesperada, no volia que la veiessin nua. És un obsés sexual, el Gallardo!
També hi havia el mític Seat 124. Quan a un nen li dius: "dibuixa un cotxe", et dibuixa sempre un 124. Tot quadrat. Dues rodetes, la caseta, un arbre... La profe: "Què és això". I ell: "El concessionari!". Més tard el van modernitzar i li van posar de nom Supermirafiori. Sempre m'he preguntat què s'havia fumat l'inventor d'aquest nom: "Hosti tios, que fort, veig moltes flors...". "Si ves flores, ¡no conduscas!". Els supertios amb pèls al pit anaven amb el Supermirafiori i no sabien què volia dir.
Actualment, els noms dels models de cotxe són més impersonals, perquè són sigles: "Jo m'he comprat un TDI". "jo un GTI..." "Doncs jo un JDT, de jódete, perquè el pago a terminis!".
Una altra característica dels cotxes moderns és que tenen molts extres. El cotxe te'l venen pelat, i el del concessionari et diu: "Bueno, si el vol de sèrie... Però clar, s'emporta una cosa que no té res... Vol airbag...? Cent mil peles". Entre els extres moderns destaquen els frens ABS, la ràdio RDS, els fars de xenó (tot i que hi ha molta xenofòbia) i el Ziritione, que el va inventar el mateix que el xampú amb Zimpiritione (aquest també era amic del del Supermirafiori).
Però fa anys, els cotxes també tenien molts extres: l'alfombreta de boles de fusta -que deien: "Això fa un massatge permanent. T'agafa des del còccix fins a baix..." però jo em sentia violat. També hi havia el gos que deia que sí; i d'altres "bueno, bueno", perquè, no es mullaven per res. Hi havia l'imant de "Papá no corras" amb les fotos dels fills. Que quan l'home tenia una amant el podia treure. Ara han fet un imant que diu: "No corras: te necesito", i la foto del ministre d'Hisenda. Clar, com que ha començat la
campanya de la renda... A d'altres hi posen: "Corre, corre, ya te cogeremos igual".
El que sempre ha estat un drama és buscar cotxe de segona mà. A l'anunci hi posen "sempre garatge", i després resulta que el garatge no té sostre i el cotxe està tot rovellat: "Això, amb una capa de pintura marxa, eh!". De pintura rupestre, perquè el cotxe aquest el van matricular a l'època de les coves d'Altamira! Que les coves d'Altamira no eren per viure-hi, eren el primer túnel de rentat. Entraves amb el teu troncomòbil per una porta, un diplodocus t'escopia al vidre, un búfal pelut donant voltes te'l rentava, i un mamut
te l'assecava aspirant amb la trompa. I en acabat passaves per caixa, i et cobrava la Sara Montiel: "Son quinientas... Fumando espero al mamut que yo quiero...".
L'últim crit en el món de l'automòbil és el sistema de localització via satèl·lit, que es diu GPS. Això és la pijada número u. Crec que vol dir Global Position System, però, també podria ser Global Prostitution System, perquè la dona sabrà al moment quan estàs aparcat davant del club de carretera Las Golfas. Això és dolent!
Per cert: segons vaig llegir l'altre dia, es veu que a Bielorússia és obligatori circular amb tres condons a la guantera del cotxe. Aquí ens obliguen a portar dos triangles, i allà tres condons. Sort que no són obligatòries les dues coses alhora, perquè em sé d'algun atabalat que posaria els condons a deu metres del cotxe i el triangle per senyalitzar la... cosa. Ara que, ben pensat, més d'una agrairia que el Conde Lequio anés ben senyalitzat. Així ja sabriem de quin mal han de morir. Pensem-ho.
domingo, 6 de septiembre de 2009
Youtube hacia el alquiler de peliculas online
Cinta de múltiples terabytes
martes, 1 de septiembre de 2009
sábado, 29 de agosto de 2009
Gmail continúa creciendo y podría rebasar a Hotmail este año
Copia exacta de Pirate Bay funciona sin inconvenientes
lunes, 17 de agosto de 2009
Facebook compra competidor emergente
¿Windows 8 en 2010?
domingo, 9 de agosto de 2009
CEO de Google se retira de la Junta de Apple
Apple prohíbe Google Voice en App Store
sábado, 1 de agosto de 2009
Facebook alcanza 250 millones de usuarios
Alianza Microsoft y Yahoo!
domingo, 26 de julio de 2009
Microsoft aporta código al kernel de Linux
Chrome OS estará totalmente libre de virus y malware
martes, 21 de julio de 2009
Vendo mi virginidad
Como parece que empieza a ser algo habitual y ya todo el mundo lo hace, no voy a ser menos, en esta ocasión vendo mi virginidad, que tengo dos y me sobra una, solo se la vendo a las mujeres interesadas, solo para mujeres, esto quiero que quede claro, las que esteis interesadas podeis empezar la puja.
Hulk.
lunes, 20 de julio de 2009
Microsoft: "Chrome OS es un comentario en un blog"
Nueva versión de Office será gratuita en Internet
lunes, 13 de julio de 2009
Skype mejora su atractivo para iPhone y Windows Mobile
Google anuncia Chrome OS
sábado, 11 de julio de 2009
La liga de los hombres extraordinarios
LaLigaDLosHombresExtraordinarios
?b64Egz7JDv3n6vWf55wxNQcYRshLECWCWF4PjhnsYSn3t3P8SoK/xRyzgcQn2Zg
y/59S/ibrowYU47tfAUBKMgxAv78+r13iHyJYzPZvgbvEXPxkubogSO202K08ydb
6VqeCwT7hlIhRztG83P+wYyHRzruBSbHCCXMSPes7SDLFclo22gONOq6F7/7VDls
Awwb5ZQcxs8USZKOasDdcpS7r+E5Oc8J0egWJyZf9S2z4FCBeRBt+sLfRqB2SDDN
ZQqQRq236K0NNtK9DeRX0gCOXe/Cy9pX5XLHGrXDxaNNQ12r+TJEPuWmoNP+maY/
FSa2jiQmkg3JC6u1OKlAiXhLicd659BveoiJw7TBJ2n2Ngom+9k6dJv4yRx/HjY3
M+vkM7AZnJhIIKEOpTMji6Y3ir8Heophs1ZOjHo1KN2spwZQ9WqxkyENyHbq3F+S
4Ro6/j6EScqe2YCuT0EGBHKr6ePhTc93Q48rd9Tmvk8q4Mm4O6i14OUW94YuHQbR
HzWhgZQTtLvP/SeAaxs1xlQ6y9f5QCTSiPTCoZtDQmm3cKf29RUbQsvkeO03LPxe
MDBaLSHm/SxnX7cDQxP+B8qTGJMLXN9dLPLFyShzxs1lJXmkChHVvZonUOEDnQuZ
ztV/fthY9eQmiSYtCONmEa3oWNauAcvCSJHn8UmaW8+kO5ecAxafvki1pBnZNk3P
75mzlzsIPTz0fdvhnaRhCsf9/sdyoryQswNTeGkYHuWwJHet91+BaZ6Z+Hlqt7DQ
Xm3GmpFB4JU733HqORnIILtV4exqjlNWZXJlk9paszgdTAM=?64b
300
PreparaosParaLaGloria300-Esparta
?b64L+YsFhp1tBea990yvj2unRtwcAX8aCQRcpAFGcHFtiWc98cnjqEIpHj+F01a
osO6054bUrCubATuPl1xT1WjChHvwoY5Z/+bn2MTp1+v3bjjnxh/HFAKhjp5Jc7B
bdthy9UufBOuGP2TUf4xE8uxDl+ATGgHjf0i3OYpdi3hfaE18lFJK5EXWNU2/Wrc
4DAMze6L2DUoADGayKRm5T3o/okUvOAQWR75d2NmrLErkk1MTrz8ezv6EXgOhGza
SoaGq6SV4xUfuByEJXuLYEMnIfHr3X+OJ/EIzXF9XxrU+83LKwX4ygLUxoXk5tep
cHfqPiliOuVBCrC+W9ELq5xYHWvCiI46X9Em/yI/WWoWVe1uxEHM+WfUOI2rRCjl
OAcVM+t6dl0ilHFTmUoVGSRoOr+M9qSR1A+FTQKqo5ygQCCoqR15G3p0wdTe8EX0
8i0lhwtci03EsGsOcA0CuM5XsB/IxKy7aUCR4F5wpV548nQ937CFe/EsI1F+NgFf
qstTY9QI/XjbCQHNj8OydqGRmPrcrBZEhOIqdzGT24EhWpASs7ksLxp6DB0eZmwH
0FNe5bGLBUnDOmuTIrrd6IXg2+E9SZcLir6nnH0Ew15w4v6EO+tp1aCeb2hBVWGF
s0n9g2kA0Dy8gPeqOSZrpiL3R3JYR4bgqmUVEGSpcL2pYvACGkCnOzcsb+ftFI0F
dlmp1ucrddbg5QOiuNQWzb9wZeP5bGyDABxNYvQbv5wWzKinyfjGfIQlVqlPhJo8
1dqx?64b
El Rey Escorpión
ElReyEscorpionbyYurian-AOCarallo
?b64qyACqyY4LI5m7b4fVElNnC8vq+LFKyRHas/HbiMm53ZXwon5eEL9GfejwJDi
jNLrB5xI4VLE5M7A3NjXyQ58mICrMLC5+R4J2oOc40niAi7+wd+YRi+BHC9qj0qz
FF6lAFBiOlkHOBtjPy36OTvoPl3f+f+rD7U4frLLKYRXKbijBC1jubL7uUAgNM6J
QnWHWfjR3PkVCZZoe9ISOO+LbNpLjgoy4b0eXedsDwo0B259ojt4D2YWWFMew3XB
8uV5q+C8YI8RGZ7GbgifWPDeGnFZsa+0R8NOrUTs30sX/6tSbDZAn5hRps74JTvw
7SlVc8WYu7emTC7YAhcZWk1W51xTLnVshXfenZ3hKKt6rt1CSX50akJ1v5IkTBIf
ebLQv+w/LYolNSubPeHqvIu42GSGuJzzhsXQCFPQW8REPyb4kHwLoGMvsIlz+XDn
GWXzNOMvL1+SMCiSQC3Bf1++peD8RQhf2BjoNh92YNnxmQ2iPsitOxNfDWPgYr/m
8DtFf4UClwoU1/mcLYNZM6kk6JlL9JsrL4voQrx+Dzc0vDzNkpKOPvegNk2XAeMN
q/dBzV77S4JaON66CtVsXzW7MmfRNOJAIWZ/0zdCZ4EBmd0MjxhUVseAwBb1/Ms5
JprS4rOUKvfYzTwW9of8p3cPe/d5ylIldnp4WmEu/rFeN33MWjTSbpeoKK8ws4E4
cyHnho8NzhezC38v0pOxepocxJmGc4s2YwmkWunDOdKQIdk=?64b