Emès l'11 d'abril del 2000
De vegades vols ser tan puntual que arribes massa aviat. Jo no el tinc, aquest problema. Sóc un tardon crònic. Suposo que deu ser hereditari per part de mare. El dia que vaig néixer, la meva mare ja va arribar més tard que jo. Em vaig haver d'esperar deu minuts.
Els que som impuntuals hem arribat a desenvolupar tota una tècnica per estalviar-nos bronques. D'entrada, has de fer veure que arribes nerviós. Com si et preocupés el retard: "Hosti, perdona, quin greu que em sap; fa molt que t'esperes?". I ell: "No, no, acabo d'arribar". I resulta que no pot caminar perquè li han sortit arrels d'esperar-se. "Anem a fer un cafè?". "No puc". I l'has de talar. El que s'espera desenvolupa una curiosa necessitat d'amagar-s'ho.
El Gallardo sempre portava una ampolleta plena d'aigua per mullar-se el cabell i fer veure que havia vingu corrents. Un cop es va equivocar i va agafar l'ampolleta d'aigua oxigenada. Li va quedar el cabell que semblava el Joan Clos. El tio va arribar dues hores tard. Això si: excortat per una patrulla de la Guàrdia Urbana.
L'impuntual és capaç d'inventar les excuses més ridícules que puguis imaginar. Sempre comença dient: "No t'ho creuràs... Hosti que fort...!". Que penses: "Efectivament, no m'ho creuré". I ell: "Quan venia cap aquí, del vent que feia, m'ha caigut al damunt l'estàtua de la Llibertat!". "Però si és a Nova York!". "Doncs imagina't si feia vent!".
El dia que hi ha canvi horari, els impuntuals fan festa major. Tenen l'excusa perfecta: "Ostres, no m'he recordat de canviar l'hora". I tu: "Ja, però és que fa quatre mesos que va canviar". Això és com aquells que s'avancen vint-i-cinc minuts el rellotge expressament i, com que ho saben, continuen arribant vint-i-cinc minuts tard. Són puntuals, dins del seu tardonisme. Ells saben que quan posen la tele per veure el Telenotícies, surt el Tomàs Molina.
L'altre cara de la moneda és la gent puntual. Aquella persona que mentre espera se li va posant cara de gilipolles, i acaba posant cara de res. De tant en tant, innova: es rasca el cul, mou el colze. Si és del gremi, buriller, es posa a treballar. Jo he arribat a fer la Sagrada Família esperant una persona! Perquè m'agrada treballar-lo, m'agrada treballar-lo. Sóc artesà. Quan disfruto més es quan faig els angelets. El que s'espera sempre és de la mena de gent que veus davant del Zurich, punt neuràlgic mundial de l'espera anònima. Sempre hi ha algú, allà. Dius: "Es podrien posar d'acord, marxar junts, i quan vinguin els tardons que facin una festa paral·lela...".
N'hi ha que per no semblar uns pringats s'esperen amagats. Van de cul perquè han d'estar pendents de quan arriba l'altre. Quan el veuen, surten de l'amagatall i fan veure que acaben d'arribar: "Hola, què tal? Fa molt que t'esperes?". "Nooo! Estic arribant ara". Un cop vaig quedar amb un paio d'aquests i no ens vam trobar perquè no em va veure. Dos anys més tard, van trobar el seu esquelet en un portal, mirant el rellotge.
Hi ha gent tan puntual que resulta ofensiva. Són els que arriben tres quarts d'hora abans. Només que arribis cinc minuts tard, ells ja en fa cinquanta que s'esperen. Aquest és el cas, ho podem dir públicament, del nostre company i escriptor Pep Bras. Tu quedes amb el Pep a Coma-ruga a les dotze, i ell a dos quarts d'onze ja és allà, fumant. "Què hi fas ja, a dos quarts d'onze?". I ell diu: "Per si un cas...". Per si un cas, que? Per si un cas una guerra nuclear? I el tio a lo millor viu a Andorra... Però s'aixeca a les quatre per arribar tres hores abans. Els convides a sopar a casa teva i se't presenten tres setmanes abans amb les maletes. "On vas?", els dius. "A dorminr, per si un cas!".
Els que fan patir més són els puntuals apuradors. Que quedes amb ells per agafar l'avió de les dotze i arriben a les 11.59, i amb una patxorra... Et deixen anar, amb veu de Paco: "Ei, què passa! Puntualitat britànica, tio!". I tu estàs estirat al terra, amb una unitat de la Creu Roja, i enxufat al desfibrilador. De l'ensurt.
Hi ha casos on la puntualitat està mal vista. Per exemple, a les festes. Ningú vol arribar el primer. Un amic meu va acabar llogant actors perquè arribessin els primers a les seves festes. El problema dels actors és que, com que passen gana, es fotien els canapès i les begudes, i quan arribaven els convidats ja no hi havia res. Al final, el meu amic es va fer actor per anar a les festes dels altres.
Per això, a totes les festes només hi trobes actors. Actors i músics. Però d'aquest gremi ja en parlarem un altre dia.
De vegades vols ser tan puntual que arribes massa aviat. Jo no el tinc, aquest problema. Sóc un tardon crònic. Suposo que deu ser hereditari per part de mare. El dia que vaig néixer, la meva mare ja va arribar més tard que jo. Em vaig haver d'esperar deu minuts.
Els que som impuntuals hem arribat a desenvolupar tota una tècnica per estalviar-nos bronques. D'entrada, has de fer veure que arribes nerviós. Com si et preocupés el retard: "Hosti, perdona, quin greu que em sap; fa molt que t'esperes?". I ell: "No, no, acabo d'arribar". I resulta que no pot caminar perquè li han sortit arrels d'esperar-se. "Anem a fer un cafè?". "No puc". I l'has de talar. El que s'espera desenvolupa una curiosa necessitat d'amagar-s'ho.
El Gallardo sempre portava una ampolleta plena d'aigua per mullar-se el cabell i fer veure que havia vingu corrents. Un cop es va equivocar i va agafar l'ampolleta d'aigua oxigenada. Li va quedar el cabell que semblava el Joan Clos. El tio va arribar dues hores tard. Això si: excortat per una patrulla de la Guàrdia Urbana.
L'impuntual és capaç d'inventar les excuses més ridícules que puguis imaginar. Sempre comença dient: "No t'ho creuràs... Hosti que fort...!". Que penses: "Efectivament, no m'ho creuré". I ell: "Quan venia cap aquí, del vent que feia, m'ha caigut al damunt l'estàtua de la Llibertat!". "Però si és a Nova York!". "Doncs imagina't si feia vent!".
El dia que hi ha canvi horari, els impuntuals fan festa major. Tenen l'excusa perfecta: "Ostres, no m'he recordat de canviar l'hora". I tu: "Ja, però és que fa quatre mesos que va canviar". Això és com aquells que s'avancen vint-i-cinc minuts el rellotge expressament i, com que ho saben, continuen arribant vint-i-cinc minuts tard. Són puntuals, dins del seu tardonisme. Ells saben que quan posen la tele per veure el Telenotícies, surt el Tomàs Molina.
L'altre cara de la moneda és la gent puntual. Aquella persona que mentre espera se li va posant cara de gilipolles, i acaba posant cara de res. De tant en tant, innova: es rasca el cul, mou el colze. Si és del gremi, buriller, es posa a treballar. Jo he arribat a fer la Sagrada Família esperant una persona! Perquè m'agrada treballar-lo, m'agrada treballar-lo. Sóc artesà. Quan disfruto més es quan faig els angelets. El que s'espera sempre és de la mena de gent que veus davant del Zurich, punt neuràlgic mundial de l'espera anònima. Sempre hi ha algú, allà. Dius: "Es podrien posar d'acord, marxar junts, i quan vinguin els tardons que facin una festa paral·lela...".
N'hi ha que per no semblar uns pringats s'esperen amagats. Van de cul perquè han d'estar pendents de quan arriba l'altre. Quan el veuen, surten de l'amagatall i fan veure que acaben d'arribar: "Hola, què tal? Fa molt que t'esperes?". "Nooo! Estic arribant ara". Un cop vaig quedar amb un paio d'aquests i no ens vam trobar perquè no em va veure. Dos anys més tard, van trobar el seu esquelet en un portal, mirant el rellotge.
Hi ha gent tan puntual que resulta ofensiva. Són els que arriben tres quarts d'hora abans. Només que arribis cinc minuts tard, ells ja en fa cinquanta que s'esperen. Aquest és el cas, ho podem dir públicament, del nostre company i escriptor Pep Bras. Tu quedes amb el Pep a Coma-ruga a les dotze, i ell a dos quarts d'onze ja és allà, fumant. "Què hi fas ja, a dos quarts d'onze?". I ell diu: "Per si un cas...". Per si un cas, que? Per si un cas una guerra nuclear? I el tio a lo millor viu a Andorra... Però s'aixeca a les quatre per arribar tres hores abans. Els convides a sopar a casa teva i se't presenten tres setmanes abans amb les maletes. "On vas?", els dius. "A dorminr, per si un cas!".
Els que fan patir més són els puntuals apuradors. Que quedes amb ells per agafar l'avió de les dotze i arriben a les 11.59, i amb una patxorra... Et deixen anar, amb veu de Paco: "Ei, què passa! Puntualitat britànica, tio!". I tu estàs estirat al terra, amb una unitat de la Creu Roja, i enxufat al desfibrilador. De l'ensurt.
Hi ha casos on la puntualitat està mal vista. Per exemple, a les festes. Ningú vol arribar el primer. Un amic meu va acabar llogant actors perquè arribessin els primers a les seves festes. El problema dels actors és que, com que passen gana, es fotien els canapès i les begudes, i quan arribaven els convidats ja no hi havia res. Al final, el meu amic es va fer actor per anar a les festes dels altres.
Per això, a totes les festes només hi trobes actors. Actors i músics. Però d'aquest gremi ja en parlarem un altre dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario