L'electricitat

Emès el 7 de juny del 2000

La veritat és que, avui dia, sense l'electricitat no fem res. Marxa la llum de casa i sembla que entris a la dimensió desconeguda. Els minuts es fan llaaaaaargs. Sobretot si estàs mirant la tele, i de cop i volta, paf! Et quedes a les fosques. Les famílies, de sobte, han de parlar. Mires els teus germans i tenen una altra cara. Jo què li dic, a aquest tio? Improvises: "Què, com va el col·legi?". I ell: "No ho sé". Clar, no hi ha l'hàbit de parlar. Què fas? Com mates el temps? La gent gran sempre et diu: "Abans es feien més fills perquè no hi havia televisió". De tant sentir-ho, ara cada cop que hi ha una apagada em poso catxondo.

Quan marxa la llum de casa, el primer que fas és mirar per la finestra. Si està tot el carrer a les fosques, és que "és d'ells". Va el pare de família: "Tranquils, és d'ells". Sí, bueno, tranquils, però no veiem res. Si hi ha llum als fanals, és que t'han saltat els ploms. Expressió que mai he entès: "saltar els ploms". L'únic plom que m'agradaria que saltés és el meu veí, però pel balcó: ell i la Black & Decker. "Faig bricolatge", diu sempre. Xato, tu no dorms. Què tens, el Museu del Prado?

Una altra cosa que mires quan marxa la llum és si funciona el telèfon. És una reacció del cos. I funciona! No ho he entès mai. Jo crec que la Telefónica té tant de poder que genera la seva pròpia energia elèctrica. Han comprat fins i tot el sol: un dia sortirà amb el logo de Telefónica... Això sí: en lloc de mesurar-la en "volts", la mesuren en "quant vols". Com que ho compren tot...

El problema de les apagades és trobar les espelmes. Si ja costa trobar-les amb llum, imagina't a les fosques. Sempre n'hi ha un que diu: "Vés a buscar les espelmes". Però on són, les espelmes? Comences a regirar-ho tot, els calaixos... "Jo les vaig deixar allà, sota la coberteria". Normalment, les tens totes en una caixa, mig començades i plenes de pelussa de quan cauen a terra. Com que no tens canelobres, les has de clavar en un platet de cafè. Després, et mous pel pis i ho vas gotejant tot de cera. Jo en conec un que li va marxar dotze vegades la llum en un sol dia. El van trobar colgat en una muntanya de cera. Es deia Àlex. Va donar nom a una coneguda cera.

Normalment, la llum sempre marxa en el pitjor moment: el dia que agafes l'ascensor per pujar al principal i et quedes atrapat; el dia que portes quatre hores a l'ordinador i no has gravat res; i sobretot el dia que has omplert la nevera de menjar fresc. Al cap de dues hores, comences a veure tot de voltors volant en cercles per sobre la nevera.

Quan marxa la llum de l'edifici, hi ha un rebombori general. Comencen a sortir els veïns al replà de l'escala, vestits amb bata de boatiné i una espelma a la mà. Sembla La noche de los muertos vivientes. "Anem cap a baix, cap als comptadors!" Baixem tots en fila a veure el comptador general. Sempre hi ha el típic enterat que fa ràbia. S'ho mira i diu: "Això és el trifàsic, que fa massa". I tu: "No, això és que no fa massa que t'has fotut un trifàsic".

Diuen que si hi ha una tempesta elèctrica no t'has de posar mai sota un arbre. T'has de buidar les butxaques d'objectes metàl·lics i estirar-te al terra. Un dia que plovia, passo per una parc i em trobo un paio amb les butxaques per fora, estirat panxa a terra. Dic: "Què, tempesta elèctrica?". Diu: "No, atracament a mà armada". Jo li vaig dir: "No es mogui, no sigui que li caigui un llamp". I ell: "Només em faltava això!". Hi ha una llegenda que diu que el lloc més segur en una tempesta és allà on ha caigut el llamp, perquè no en tornarà a caure un altre. Però jo estic segur que si jo m'hi poso, hi tornarà a caure.

L'electricitat és perillosa, sobretot pels nens. Has de tapar tots els endolls amb aquells taps de plàstic perquè no hi fiquin els ditets. No et pots descuidar, perquè a la que et despistes fan "Go, go, go... a ver si me de plaser, a ver si me da plaser", i veus aquell nen amb el cabell com el del Burt Simpson. Me'n recordo que una vegada vaig anar a casa del Gallardo, a l'aniversari del seu nen. És incomprensible que el Gallardo s'hagi reproduït, però ho ha fet. Hi ha un Gallardet voltant pel món, encara que la Roser no el volia tenir. Un disgust! Em vaig fixar que de tots els endolls en penjaven dos filets. Dic: "Què són aquests fils, Gallardo?". Diu: "No, és que no trobava res per
tapar els forats i hi he posat Tampax". Em volia morir! Se'm va posar una cosa d'aquelles de vergonya aliena. Tot el rato mirava a la Roser i la veia d'una altra manera, pensant: "Vols dir que després els reciclen?". No ho sé!

Una altra forma d'electricitat és l'estàtica. Aquella que es crea per fricció. Tots hem fet l'experiment de fregar un bolígraf amb el jersei i apropar-lo a uns paperets. Jo tenia un amic que, quan sortia del lavabo, se li enganxaven tots els papers a la mà. Sempre acabo parlant dels mateixos temes, però clar, sóc del sud, sóc marrano... El metge li va dir que, segurament, era de la fricció de la mà amb una altra cosa. Des d'aleshores, digue'm tiquismiquis, desconfio de la gent que em dóna la mà i enrampa: "No, és que tinc molta estàtica". Sí, sííí, però l'estàtica no ve soleta. Tu no vas pel carrer i dius "ai, ara tinc estàtica".
L'has d'anar a buscar, l'estàtica. Jo, més aviat, sempre penso que ve de passar-ho bé.