lunes, 20 de septiembre de 2010

Cuinar

Emès el 7 d'agost del 2000

Hi ha dos tipus de persones: els que saben fer menjar i els que no. Arguiñano és dels que sí, i jo sóc dels que no. Jo no ploro pelant cebes: ploro pelant plàtans, de lo lamentable que sóc. Estic a la cuina i em sento trist de lo inútil que sóc. Coi, per dir-vos que el plat de carn que em surt més bé és la fondue... Això sí: a mí, el que m'agrada és lligar. Les salses, vull dir. I després de lligar, mira, m'agrada muntar. La nata, vull dir. L'únic problema és que si no la lligues bé, es nega.
La saaaalsa. Estic parlant de gastronomia, coi. Què vol dir "negat"? Que no lliga bé.

En canvi, hi ha el cuiner apassionat, que estima el menjar, que el tasta, i diu "mmmmm, exquisit!". I igual és aigua bullint. Però el tio entra en una catarsi personal. T'ho fan tastar, i no hi ha res que odiï més que tastar el menjar de l'olla! Et quedes amb la llengua com en els dibuixos animats. Són els que diuen: "Jo la tomaca deixo que suï, perquè quedi amorosa". Jo no, mira. Jo si deixo que suïn, ja no les trobo tan amoroses. "No, si em refereixo al moment de fer xup-xup". Sí, ja, jo també, jo també. És que la cuina
provoca molts equívocs, eh? Diu: "¿Qué me vas a hacer hoy, cariño?". "¡Maravillas!". I era una sopa.

Però a la cuina, també hi ha el tio contrari a l'anterior: el que cuina en contra del menjar. Per encendre els fogons, es posa a un metre i mig, els encén des del passadís. Que ara fan uns encenedors immensos, per tios negats com jo. I la gent et pregunta: "Per què ho feu, això?". I dius: "I si explota? Aquí hi ha gas, eh!". Acostes el Magi-Click, que segurament no té i gas, sense moure els peus, amb les cames eixarrancades, com si disparessis. Clic! I tornes enrere. Clic! I enrere. Només falta que cridis als coberts: "Cobriu-me!".

I si et poses a fregir, arriben els esquitxos d'oli fins a la cubitera, que és a dins del congelador. I l'enrajolat de la paret queda tan guarro que si fos a Belmez mai ningú hi hauria vist cap cara! En tot cas, parlaríem de les ditades de Belmez, les empastifades de Belmez o les closques de gamba de Belmez. Jo tinc una closca de gamba de l'any 94 i no la toco perquè li he agafat carinyo. Un dia ho vaig intentar i estava tan agafada que vaig dir: "Aquí et quedaràs". La gent, quan entren, pregunten què és, i jo els dic que és un imant de la nevera:
"Que guapo, això! Però fa una miqueta d'olor, no?". ·Sí, és que ara els fan amb olor". La gent no em fa més preguntes perquè ja em coneixen.

Un exemple d'aquests espècimens, a part d'un servidor, és l'Ortiz, que un dia em va dir: "Vine a sopar a casa, i veuràs el que és menjar peix". I efectivament, vaig veure menjar peix. Perquè de menjar-ne, no vaig tenir valor. "Menja, menja!" anava dient. Però no es podia menjar, no era peix cuinat, era peix mort!

Però hi ha gent que cuina molt bé, i a més, cada maestritlle té el seu libritlle. Un dia em van convidar a una paella, i dic per quedar bé: "Què porto?". Diu: "Escalunya!". Coi! I encara va dir: "Sí, escalunya, i si pot ser, d'aquella més dolceta". Sí, segur. Dolça escalunya, pàtria del meu cor. Clar: on compro escalunya, si no sé què és? No hi ha escalunyeries! Vaig trucar a un altre que venia, i diu: "A mi m'han dit que porti alfàbrega". Dic: "I el Fàbrega què diu, que vindrà?".

És que el vocabulari de la cuina, déu n'hi do. Salpebrar, gratinar, flamejar, rectificar de sal o de pebre... "Rectificar de sal", quin concepte més bonic: "Si l'he tirat des d'aquest cantó, ara rectificaré i la tiraré des de l'altre!". Diu: "Si ets un bon cuiner, rectifica". "Doncs rectifico: no sóc un bon cuiner".

Per no parlar dels estris. Jo, tot el que passi de les setrilleres... Per exemple: el colador xinès. Què és el colador xinès? "Passa-m'ho pel xino". I jo buscant un xino per tota la casa. "On és el xino?". "Però si és un estri!". I respons, per dissimular: "Ja ho sabia, ja". Jo només conec el Kung Fu, i era un xinès que no colava...

L'altre dia em vaig enterar que la meva mare fa els canelons amb un aparell que es diu "molinet de carn amb discos intercanviables". Us asseguro que es diu així. Clar, t'imagines dos molinets col·legues: "Ei, te paso el último de Bertín, que mola un canelón". "Es que es la leche". "No, la bechamel!". Ara bé, una cosa és segura: amb molinet de discos intercanviables o sense, els canelons de la mama són el plat preferit de tots els que som aquí. Per tant, alguna cosa bona havia de tenir la cuina.

No hay comentarios:

Publicar un comentario