sábado, 31 de octubre de 2009
Lanzado Android 2.0
Entrevistas de Trabajo por Skype
Premio Kokoro
He creado el premio Kokoro que simboliza la amistad, cariño y dedicación.
Para aquellos que no lo sepan kokoro significa corazón.
Así pues quiero hacer entrega del primer premio kokoro a mi amiga Victoria por ser esa persona especial que solo se encuentra una vez en la vida, por tu cariño, comprensión, dedicación y amistad.
Te quiero mucho Victoria.
Enhorabuena.
viernes, 30 de octubre de 2009
No me crees
En todas las palabras, mil caricias y miradas, tú me dabas lo que nadie me dio en mi vida. Tu recuerdo me consuela, me desvela, me envenena tanto cada día. ¿Qué harías si te pierde este pobre corazón?
Y no me crees cuando te digo que la distancia es el olvido, no me crees cuando te digo que en el olvido estoy contigo aunque no estés, y cada día, cada hora, cada instante pienso en ti y no lo ves, no me crees.
No sé soñar si no es contigo, yo sólo quiero volverte a ver y decirte al oído todo lo que te he escrito en este papel, entiéndeme. En todas las palabras, mil caricias y miradas tú me dabas lo que nadie me dio en mi vida. Tu recuerdo me consuela, me desvela, me envenena tanto cada día. ¿Qué harías si te pierde este pobre corazón?
Y no me crees cuando te digo que la distancia es el olvido, no me crees cuando te digo que en el olvido estoy contigo aunque no estés, y cada día, cada hora, cada instante pienso en ti y no lo ves. Y no me crees cuando te digo que no habrá nadie que te quiera como yo, cuando te pido que en el olvido no me dejes sin razón, entretenerme en el recuerdo es el remedio que me queda de tu amor.
Y si me entrego a ti sincero y te hablo al corazón espero que no me devuelvas un adiós.
Y no me crees cuando te digo que la distancia es el olvido, no me crees cuando te digo que en el olvido estoy contigo aunque no estés, y cada día, cada hora, cada instante pienso en ti y no lo ves. Y no me crees cuando te digo que no habrá nadie que te quiera como yo, cuando te pido que en el olvido no me dejes sin razón, entretenerme en el recuerdo es el remedio que me queda de tu amor. No me crees.
lunes, 26 de octubre de 2009
La impuntualitat
De vegades vols ser tan puntual que arribes massa aviat. Jo no el tinc, aquest problema. Sóc un tardon crònic. Suposo que deu ser hereditari per part de mare. El dia que vaig néixer, la meva mare ja va arribar més tard que jo. Em vaig haver d'esperar deu minuts.
Els que som impuntuals hem arribat a desenvolupar tota una tècnica per estalviar-nos bronques. D'entrada, has de fer veure que arribes nerviós. Com si et preocupés el retard: "Hosti, perdona, quin greu que em sap; fa molt que t'esperes?". I ell: "No, no, acabo d'arribar". I resulta que no pot caminar perquè li han sortit arrels d'esperar-se. "Anem a fer un cafè?". "No puc". I l'has de talar. El que s'espera desenvolupa una curiosa necessitat d'amagar-s'ho.
El Gallardo sempre portava una ampolleta plena d'aigua per mullar-se el cabell i fer veure que havia vingu corrents. Un cop es va equivocar i va agafar l'ampolleta d'aigua oxigenada. Li va quedar el cabell que semblava el Joan Clos. El tio va arribar dues hores tard. Això si: excortat per una patrulla de la Guàrdia Urbana.
L'impuntual és capaç d'inventar les excuses més ridícules que puguis imaginar. Sempre comença dient: "No t'ho creuràs... Hosti que fort...!". Que penses: "Efectivament, no m'ho creuré". I ell: "Quan venia cap aquí, del vent que feia, m'ha caigut al damunt l'estàtua de la Llibertat!". "Però si és a Nova York!". "Doncs imagina't si feia vent!".
El dia que hi ha canvi horari, els impuntuals fan festa major. Tenen l'excusa perfecta: "Ostres, no m'he recordat de canviar l'hora". I tu: "Ja, però és que fa quatre mesos que va canviar". Això és com aquells que s'avancen vint-i-cinc minuts el rellotge expressament i, com que ho saben, continuen arribant vint-i-cinc minuts tard. Són puntuals, dins del seu tardonisme. Ells saben que quan posen la tele per veure el Telenotícies, surt el Tomàs Molina.
L'altre cara de la moneda és la gent puntual. Aquella persona que mentre espera se li va posant cara de gilipolles, i acaba posant cara de res. De tant en tant, innova: es rasca el cul, mou el colze. Si és del gremi, buriller, es posa a treballar. Jo he arribat a fer la Sagrada Família esperant una persona! Perquè m'agrada treballar-lo, m'agrada treballar-lo. Sóc artesà. Quan disfruto més es quan faig els angelets. El que s'espera sempre és de la mena de gent que veus davant del Zurich, punt neuràlgic mundial de l'espera anònima. Sempre hi ha algú, allà. Dius: "Es podrien posar d'acord, marxar junts, i quan vinguin els tardons que facin una festa paral·lela...".
N'hi ha que per no semblar uns pringats s'esperen amagats. Van de cul perquè han d'estar pendents de quan arriba l'altre. Quan el veuen, surten de l'amagatall i fan veure que acaben d'arribar: "Hola, què tal? Fa molt que t'esperes?". "Nooo! Estic arribant ara". Un cop vaig quedar amb un paio d'aquests i no ens vam trobar perquè no em va veure. Dos anys més tard, van trobar el seu esquelet en un portal, mirant el rellotge.
Hi ha gent tan puntual que resulta ofensiva. Són els que arriben tres quarts d'hora abans. Només que arribis cinc minuts tard, ells ja en fa cinquanta que s'esperen. Aquest és el cas, ho podem dir públicament, del nostre company i escriptor Pep Bras. Tu quedes amb el Pep a Coma-ruga a les dotze, i ell a dos quarts d'onze ja és allà, fumant. "Què hi fas ja, a dos quarts d'onze?". I ell diu: "Per si un cas...". Per si un cas, que? Per si un cas una guerra nuclear? I el tio a lo millor viu a Andorra... Però s'aixeca a les quatre per arribar tres hores abans. Els convides a sopar a casa teva i se't presenten tres setmanes abans amb les maletes. "On vas?", els dius. "A dorminr, per si un cas!".
Els que fan patir més són els puntuals apuradors. Que quedes amb ells per agafar l'avió de les dotze i arriben a les 11.59, i amb una patxorra... Et deixen anar, amb veu de Paco: "Ei, què passa! Puntualitat britànica, tio!". I tu estàs estirat al terra, amb una unitat de la Creu Roja, i enxufat al desfibrilador. De l'ensurt.
Hi ha casos on la puntualitat està mal vista. Per exemple, a les festes. Ningú vol arribar el primer. Un amic meu va acabar llogant actors perquè arribessin els primers a les seves festes. El problema dels actors és que, com que passen gana, es fotien els canapès i les begudes, i quan arribaven els convidats ja no hi havia res. Al final, el meu amic es va fer actor per anar a les festes dels altres.
Per això, a totes les festes només hi trobes actors. Actors i músics. Però d'aquest gremi ja en parlarem un altre dia.
Chica de vidrio
Habla conmigo chica de vidrio, habla conmigo dime que quieres, daría lo que fuera por saber que me ocultas cuando te quedas sola en casa. Ya hace meses desde que llegó a la casa de enfrente, si nos encontramos hace ver que no sabe quien soy, pero a la noche es mía durante aquellos segundos.
domingo, 25 de octubre de 2009
Microsoft lanza Windows 7
Internet en los Aviones
sábado, 17 de octubre de 2009
Banda ancha para todos sus ciudadanos
Dell confirma teléfono basado en Android
jueves, 15 de octubre de 2009
Pagar 80 euros por 'infectar' tu propio ordenador
Los 'piratas' informáticos han descubierto una nueva manera de atacar a los usuarios que supone una de las mayores estafas posibles: pagar por introducir virus al ordenador. Según la empresa de seguridad en Internet PandaLab, esta tendencia es una versión mucho más agresiva de la estrategia conocida como 'rogueware'.
En concreto, la táctica consiste en combinar la muestra de mensajes de alerta de infección -invitando al usuario a comprar- con el secuestro -literal- del ordenador y su inutilización, lo que conocíamos hasta la fecha como 'ransomware'.
Una vez infectado el ordenador, la víctima experimenta una gran frustración al ver cómo al intentar ejecutar cualquier programa, el ordenador no responde y sólo aparece un mensaje informando al usuario (falsamente) que todos los archivos están infectados y que la única solución es comprar el falso antivirus.
Esta falsa aplicación, llamada 'Total Security 2009', la venden por 79,95 euros y ofrecen además servicios de soporte técnico premium por 19.95 euros adicionales. Una vez pagado, el usuario recibe un número de serie que, al introducirlo en la aplicación, libera todos los ficheros y ejecutables y deja trabajar y recuperar la información. Dicha falsa aplicación, sin embargo, sigue instalada.
"Este comportamiento del falso antivirus conlleva un doble peligro: por una parte, el usuario es engañado y debe pagar dinero para poder seguir utilizando su ordenador; por otro, el usuario puede llegar a pensar que se encuentra ante un antivirus real, con lo que dejará su ordenador sin ninguna protección", señala Luis Corrons, director técnico de PandaLabs.
"Es muy sencillo infectarse sin saberlo. La mayoría de las ocasiones basta con visitar webs que están hackeadas, y una vez infectado el ordenador, es tremendamente difícil proceder a su eliminación, incluso para personas con cierto conocimiento técnico. Tampoco deja al usuario utilizar herramientas de detección y desinfección de ningún tipo, al impedir la ejecución de todos los programas", concluyó.
martes, 13 de octubre de 2009
L'electricitat
La veritat és que, avui dia, sense l'electricitat no fem res. Marxa la llum de casa i sembla que entris a la dimensió desconeguda. Els minuts es fan llaaaaaargs. Sobretot si estàs mirant la tele, i de cop i volta, paf! Et quedes a les fosques. Les famílies, de sobte, han de parlar. Mires els teus germans i tenen una altra cara. Jo què li dic, a aquest tio? Improvises: "Què, com va el col·legi?". I ell: "No ho sé". Clar, no hi ha l'hàbit de parlar. Què fas? Com mates el temps? La gent gran sempre et diu: "Abans es feien més fills perquè no hi havia televisió". De tant sentir-ho, ara cada cop que hi ha una apagada em poso catxondo.
Quan marxa la llum de casa, el primer que fas és mirar per la finestra. Si està tot el carrer a les fosques, és que "és d'ells". Va el pare de família: "Tranquils, és d'ells". Sí, bueno, tranquils, però no veiem res. Si hi ha llum als fanals, és que t'han saltat els ploms. Expressió que mai he entès: "saltar els ploms". L'únic plom que m'agradaria que saltés és el meu veí, però pel balcó: ell i la Black & Decker. "Faig bricolatge", diu sempre. Xato, tu no dorms. Què tens, el Museu del Prado?
Una altra cosa que mires quan marxa la llum és si funciona el telèfon. És una reacció del cos. I funciona! No ho he entès mai. Jo crec que la Telefónica té tant de poder que genera la seva pròpia energia elèctrica. Han comprat fins i tot el sol: un dia sortirà amb el logo de Telefónica... Això sí: en lloc de mesurar-la en "volts", la mesuren en "quant vols". Com que ho compren tot...
El problema de les apagades és trobar les espelmes. Si ja costa trobar-les amb llum, imagina't a les fosques. Sempre n'hi ha un que diu: "Vés a buscar les espelmes". Però on són, les espelmes? Comences a regirar-ho tot, els calaixos... "Jo les vaig deixar allà, sota la coberteria". Normalment, les tens totes en una caixa, mig començades i plenes de pelussa de quan cauen a terra. Com que no tens canelobres, les has de clavar en un platet de cafè. Després, et mous pel pis i ho vas gotejant tot de cera. Jo en conec un que li va marxar dotze vegades la llum en un sol dia. El van trobar colgat en una muntanya de cera. Es deia Àlex. Va donar nom a una coneguda cera.
Normalment, la llum sempre marxa en el pitjor moment: el dia que agafes l'ascensor per pujar al principal i et quedes atrapat; el dia que portes quatre hores a l'ordinador i no has gravat res; i sobretot el dia que has omplert la nevera de menjar fresc. Al cap de dues hores, comences a veure tot de voltors volant en cercles per sobre la nevera.
Quan marxa la llum de l'edifici, hi ha un rebombori general. Comencen a sortir els veïns al replà de l'escala, vestits amb bata de boatiné i una espelma a la mà. Sembla La noche de los muertos vivientes. "Anem cap a baix, cap als comptadors!" Baixem tots en fila a veure el comptador general. Sempre hi ha el típic enterat que fa ràbia. S'ho mira i diu: "Això és el trifàsic, que fa massa". I tu: "No, això és que no fa massa que t'has fotut un trifàsic".
Diuen que si hi ha una tempesta elèctrica no t'has de posar mai sota un arbre. T'has de buidar les butxaques d'objectes metàl·lics i estirar-te al terra. Un dia que plovia, passo per una parc i em trobo un paio amb les butxaques per fora, estirat panxa a terra. Dic: "Què, tempesta elèctrica?". Diu: "No, atracament a mà armada". Jo li vaig dir: "No es mogui, no sigui que li caigui un llamp". I ell: "Només em faltava això!". Hi ha una llegenda que diu que el lloc més segur en una tempesta és allà on ha caigut el llamp, perquè no en tornarà a caure un altre. Però jo estic segur que si jo m'hi poso, hi tornarà a caure.
L'electricitat és perillosa, sobretot pels nens. Has de tapar tots els endolls amb aquells taps de plàstic perquè no hi fiquin els ditets. No et pots descuidar, perquè a la que et despistes fan "Go, go, go... a ver si me de plaser, a ver si me da plaser", i veus aquell nen amb el cabell com el del Burt Simpson. Me'n recordo que una vegada vaig anar a casa del Gallardo, a l'aniversari del seu nen. És incomprensible que el Gallardo s'hagi reproduït, però ho ha fet. Hi ha un Gallardet voltant pel món, encara que la Roser no el volia tenir. Un disgust! Em vaig fixar que de tots els endolls en penjaven dos filets. Dic: "Què són aquests fils, Gallardo?". Diu: "No, és que no trobava res per
tapar els forats i hi he posat Tampax". Em volia morir! Se'm va posar una cosa d'aquelles de vergonya aliena. Tot el rato mirava a la Roser i la veia d'una altra manera, pensant: "Vols dir que després els reciclen?". No ho sé!
Una altra forma d'electricitat és l'estàtica. Aquella que es crea per fricció. Tots hem fet l'experiment de fregar un bolígraf amb el jersei i apropar-lo a uns paperets. Jo tenia un amic que, quan sortia del lavabo, se li enganxaven tots els papers a la mà. Sempre acabo parlant dels mateixos temes, però clar, sóc del sud, sóc marrano... El metge li va dir que, segurament, era de la fricció de la mà amb una altra cosa. Des d'aleshores, digue'm tiquismiquis, desconfio de la gent que em dóna la mà i enrampa: "No, és que tinc molta estàtica". Sí, sííí, però l'estàtica no ve soleta. Tu no vas pel carrer i dius "ai, ara tinc estàtica".
L'has d'anar a buscar, l'estàtica. Jo, més aviat, sempre penso que ve de passar-ho bé.
lunes, 12 de octubre de 2009
Sientes
Nadie pierde la esperanza no te servirá de nada, querría volver a casa pero esperaré quizás después cuando me falte tu aliento, cuando el corazón se me queje más, cuando me caiga encima el cielo... saldré a buscarte.
Días que el recuerdo se traga, días que la suerte esparce, sientes... el mundo va haciendo. El verano extiende las alas, te acerca más a los Dioses, mas tarde te sientes culpable, por un momento has olvidado que la vida es un regalo, que hay días que hacen daño, que al final no cambiarás, volverás a casa.
Días que en la noche se esconden, días que no pesan mucho más que un viejo papel...
domingo, 11 de octubre de 2009
Un amor sincero
Si la vida nos dejara tiempo para darnos cuenta, que si quiero tu ya no me quieres y si no al revés, yo ya no quiero seguir jugando porque ya me estoy cansando y ahora quiero encontrar a quien me quiera bien.
Si buscara todo lo que quiero no sería dinero, si encontrara todo lo que busco volvería a vivir, tan solo quiero un amor sincero que me quiera como quiero, que aparezca esa luz que ya no brilla en mi.
Un corazón que ayude a mi corazón a desprenderse de las huellas del dolor.
Un corazón que libre todo mi ser de tanto amor que ya no se que hacer con él, un corazón limpio y fiel.
sábado, 10 de octubre de 2009
Sistemas Operativos para Octubre y Noviembre
Nuevos sistemas operativos móviles
miércoles, 7 de octubre de 2009
El sueño de una estrella
Esta es la inolvidable historia de una mujer y un hombre que, luchando contra un destino cruel e implacable, logran triunfar en su vida profesional. Ella es Crystal Wyatt, nacida en un rancho de California, de belleza incomparable y grandes dotes artísticas, que sueña con Hollywood y con llegar a la cima del estrellato. Él es Spencer Hill, un apuesto oficial que, tras intervenir en la Segunda Guerra Mundial, se convierte en abogado y alcanza puestos de gran responsabilidad en la Casa Blanca. Ambos están destinados a amarse, pero entre ellos se interponen la política, la guerra, un matrimonio de conveniencia y el sorprendente mundo del cine.
Título: El sueño de una estrella
Autora: Danielle Steel
ISBN: 978-84-9759-374-8
Editorial: Nuevas Ediciones de Bolsillo S.A.
Páginas: 448
El honor del samurái
En 1861 Japón se ha visto forzado a abrir las puertas a Occidente, con el consecuente choque entre ambas culturas. En el puerto de Edo se reúnen barcos extrajeros en busca de oportunidades en esas tierras; uno de ellos transporta a un grupo de americanos cuyo objetivo es llevar la palabra de Dios al pueblo nipón. Para dos de estos misioneros, sin embargo, el viaje supone algo más; la joven Emily Gibson desea dejar atrás un pasado incómodo e iniciar una nueva vida; Matthew Stark tiene algo que ocultar bajo su pacífica apariencia. El destino de ambos se cruza con el de Genji, un joven samurái heredero del clan Akaoka. Su amistad con los foráneos despierta el recelo de otros clanes y declaran la guerra abierta a Genji que, ayudado por sus dos nuevos amigos y su amante, la geisha Heiko, defenderá su posición sorteando intrigas y traiciones.
Título: El honor del samurái
Autor: Takashi Matsuoka
ISBN: 978-84-666-1715-4
Editorial: Ediciones B
martes, 6 de octubre de 2009
El bosc de formigó
L'altre dia vaig buscar el teu nom en el tronc d'aquell roure tan vell, testimoni del desig dels dos, silenciós confident entre els arbres. Però d'aquell roure ja res quedava, tot era estrany, diferent.
Serina, Serina... m'han robat els records.
Serina, Serina... un vell somni d'amor.
Els grans arbres ja no hi eren pas, dels petits no en quedaven ni branques. En aquell bosc ara és tot ciment, silenciós confident d'ombres blanques. I d'aquell roure ja res quedava, tot era estrany, diferent.
Sé que algú els va tallar per a poder-ne fer fulles de paper on la gent ara escriu, jo que sé, paraules d'amor o de fe.
Sobre el ciment jo hi vaig gravar un nou cor amb el teu nom, el meu nom i una data.
Potser en mil anys hi creixerà un nou bosc i entre els seus troncs aquest cor serà un altre.
Serà un bon roure, serà un gran arbre, tot serà estrany, diferent.
Diu la gent que és absurd, mai el trobaré, tot serà per res. Ningú sap que aquell dia tu i jo vam fer l'amor als seus peus.
El bosque de hormigón
El otro día busqué tu nombre en el tronco de aquel roble tan viejo, testimonio del deseo de los dos, silencioso confidente entre los árboles. Pero de aquel roble nada quedaba, todo era estaño, diferente.
Serina, Serina... me han robado los recuerdos.
Serina, Serina... un viejo sueño de amor.
Los grandes árboles ya no estaban, de los pequeños no quedaban ni ramas. En aquel bosque ahora es todo cemento, silencioso confidente de sombras blancas. Y de aquel roble nada quedaba, todo era estaño, diferente.
Se que alguien los taló para poder hacer hojas de pepel donde la gente ahora escribe, yo que sé, palabras de amor o de fe.
Sobre el cemento grabé un nuevo corazón con tu nombre, mi nombre y una fecha. Quizás en mil años crecerá un nuevo bosque y entre sus troncos este corazón será otro.
Será un buen roble, será un gran árbol, todo será estraño, diferente.
Dice la gente que es absurdo, nunca lo encontraré, todo será para nada. Nadie sabe que aquel día tu y yo hicimos el amor a sus pies.
domingo, 4 de octubre de 2009
Microsoft lanza Software de Seguridad Gratuito
Versión WindowsXP
Versión Vista/Seven 32 bits
Versión Vista/Seven 64 bits
IBM le apunta a Google
viernes, 2 de octubre de 2009
ROMEO+JULIET
One day you were born
We had been spending different day
But I found you and you found me
I like your face, you like my face
I like your voice and you like my voice
It's so fantastic isn't it
Thank to god we're together
You and me, always be together
Thank to god we're together
jueves, 1 de octubre de 2009
Nadie
nadie entiende al corazón,
nadie baila en el medio del salón,
nadie brilla como el sol.
Voy con nadie porque a nadie quiero yo,
nadie duerme en mi jergón.
Muere como yo, si en algún sueño la ves,
si nadie roza tu piel.
Nadie vive donde vive nadie.
Nadie ríe, nadie vive del aire,
porque nadie soy yo.
Nadie vuela saltando desde el balcón,
fue cuando nadie miró.
Nadie es viento, un recuerdo, una ilusión,
nadie cabe en un cajón.
Donde quiero estar, donde nadie va.