Comprar roba

Emès el 3 de maig del 2000

Avui, quan he sortit al carrer, he pensat: "Ja és estiu". Digue'm romàntic. No ho heu notat, vosaltes? Es respira un ambient diferent: la llum, la calor... És aquell dia de l'any que dius: "Avui em poso màniga curta". Quina il·lusió em fa! I t'adones que la samarreta de l'any passat no t'entra, perquè t'has engreixat deu quilos. I tu: "No passa res. Ara es porta tot cenyit". I la dona: "Tu no vas cenyit: tu vas cebat!".

Aquesta setmana molta gent ha desenterrat les caixes amb la roba d'estiu. Aquelles caixes que tens repartides per tot el pis per falta d'espai: a l'altell del passadís, a sota el llit, amb aquelles boles de pols que les treus i fan una festa de comiat: "Adéuuuuu, fins l'hivern que veeeee!". Jo no les toco perquè si hi són, és per algo. Déu va crear també la pols, no? Jo miro sota el llit i veig tota aquella pols, i dic: "Ja m'està bé així".

Les caixes de cartró tenen tota la roba incrustrada a dins, de passar-s'hi tot l'hivern. Amb unes arrugues que no les treus ni planxant amb deu Vaporettas. No són arrugues: són fòssils encastats. Trobaran la samarreta d'aquí a cinc mil anys i diran: "Mira, això era una arruga d'un català marrano". En aquests casos, el millor és renovar el vestuari. Però hi ha una gran deferència entre comprar roba, i comprar roba amb la parella. Haver-se d'esperar hores i hores amb cara de res, mentre ella remena aquelles piles de roba com si li anés la vida. Una vegada, la nòvia d'un amic meu va caure dins d'una pila de calces i no la van trobar fins al cap d'una setmana. El nòvio buscant-la: "No trobo la nòvia...". Tampoc és que li posés massa emoció. I el de la botiga: "Hem de tancar". I ell: "Doncs tanquin, tanquin".

A les botigues de noia s'hi crea una mena de solidaritat entre tots els paios. Et creues amb un: "Què, quant portes?". "Jo? Dues hores de Zara i una de Mango". "Això no és res, jo en porto tres de Benetton i dues de System Action". Jo crec que haurien d'habilitar una mena de Chiquipark pels nòvios. Un Trunyipark. Una zona amb màquina de carajillos, teles amb els millors gols del Barça o del València; Play Stations amb el Tomb Raider, perquè es puguin entretenir els trunyos.

Un dels moments més crítics arriba a l'hora d'aguantar el bolso a la nòvia, mentre s'emprova les coses. L'agafes amb la punta dels dits i allunyat del cos. Com si et fes fàstic. Perquè quedi ben clar que no és teu. O si no, el deixes a terra i t'apartes dos metros. El Gallardo li pagava diners al primer que passava si li aguantava el bolso de la nòvia.

Els emprovadors són uns espais que haurien de ser objecte d'estudi per sociòlegs i interioristes. Són petits, incòmodes, i amb les parets tan primes que és com un Gran Hermano però de roba. Se sent al del costat: "Nena, que no ho veus que això és massa curt?". "I tu què saps, mama, si encara portes enagües!", Hi ha bronques.

A mi, el que em fa més ràbia és que sempre hi ha un trist clauet per penjar la roba, i et cau tota. A vegades hi ha una cadira, i ja no saps si seure a la cadira, posar el peu fora, o treure't la roba. Que incòmode! El botiguer em va dir: "Això és perquè la gent no s'hi estigui molt de rato". El que em fa més ràbia és emprovar-me pantalons nous. No puc, no puc: aniria sempre amb els mateixos. No em van llargs: em van infinits! Et fas la vora i no pots ni ajuntar les cames, de gruixut que et queda. Sembla que portis dues esnaïmades de Mallorca. És incòmode perquè tu estàs allà amb el tio davant teu agenollat. Sempre et fa la mateixa pregunta: "Com li agrada, que pengin o curts?". I tu: "Jo, sempre ho prefereixo tot curt". I si l'emprovador és d'aquells que té mirall a dins, encara. Però com hagis de sortir a fora per mirar-te... Tothom: "Mira, el paticorto!". Passes un mal rato, tu. I el venedor sempre et diu: "Jo en tinc uns d'iguals". Conec un venedor que tot el que m'agrada, ell ja ho té: "Perdona una cosa, tu tens tota la botiga, o què? Un dia aniré a casa teva amb la policia a veure si és veritat".

Si els emprovadors són incòmodes, alguns venedors encara ho són més. Aquells agosarats, paparres, que només entrar ja se t'enganxen a l'esquena: "Que el puc ajudar en alguna cosa?". I tu: "Sí, però m'està clavant les ungles". O els venedors falsos com una pesseta de fusta. Que et diuen: "Aquests pantalons li van com un guant!". I sembles el Jesús Gil amb malles. Ho fan per donar un ajut psicològic als que, com jo, anem a comprar i Nostro Senyor no ens va perfeccionar massa el cos. Es va quedar en un punt i va dir: "Deixem-ho estar". També hi ha els venedors hiperactius, malalts de plegar roba. Que els demanes: "M'ensenya aquella camisa?". I per no desplegar-la et diuen: "Ui, això no li quedarà bé, eh! Vostè és massa blanc de pell". Que penses: "Vol veure com em pugen els colors?".

A les botigues de roba són desconfiats per naturalesa. Enganxen a tots els articles aquell xip de plàstic que pita perquè no els robin. Una vegada vaig anar a una botiga que no tenien pressupost, i en lloc d'això tenien la roba lligada a la paret amb cordes. Veies la gent emprovant-se-la i semblaven els titelles de l'Ertha Frankel. Era una botiga superenrotllada.

Ara es porta molt comprar roba de segona mà. De les botigues Humana. Com més usada i bruta, millor. Li diuen moda grunge. Però jo en diria moda Crunch, perquè mires a la butxaca i t'hi trobes una xocolatina enganxada de fa dos anys, xiclets... Això què fa, ser més enrotllats? No, fa ser una mica marranos.