sábado, 31 de octubre de 2009
Lanzado Android 2.0
La versión 2.0 de Android ya es oficial y el sistema operativo para teléfonos móviles está disponible para fabricantes, desarrolladores y usuarios. Entre las principales novedades figura la gestión más avanzada de contactos. Así, al seleccionar un nombre el sistema presenta una serie de formas de comunicación, como sms, telefonía, correo electrónico, redes sociales, etc. Asimismo, Android 2.0 incorpora soporte para Exchange, a la vez que el buzón de correo electrónico es común para todas las cuentas de que dispone el usuario. La nueva versión incorpora una función de búsqueda para mensajes de texto y mensajería multimedia, permitiendo a la vez borrar mensajes antiguos de forma automática. El teclado virtual también ha sido mejorado, con una mejor diagramación de las teclas. El diccionario también incorpora mejoras, según los desarrolladores de Android. El navegador luce mejor e incorpora nuevas funciones y soporte para HTML5. También se ha mejorado la funcionalidad del calendario y de la cámara fotográfica y de vídeo. Motorola Droid es uno de los primeros teléfonos en incorporar Android 2.0.
Entrevistas de Trabajo por Skype
Las empresas norteamericanas están recurriendo, cada vez más, a realizar las entrevistas de trabajo a través de webcam y usando programas populares, como Skype, que permite conversar en tiempo real. Los motivos están claros: ahorro de tiempo y dinero tanto para los entrevistados como para los entrevistadores. La webcam junto a programas como Skype, se están convirtiendo en importantes herramientas de trabajo para muchas compañías norteamericanas. A través de este método, sencillo y barato, la captación de los empleados se hace de forma rápida y eficaz, ya que abre un abanico de candidatos mayor (de diferentes zonas geográficas), y da mayor flexibilidad a la hora de planificar estas entrevistas con los directivos responsables de la contratación. Sin embargo, también existen contras a este sistema: caídas de la red, falta de iluminación, mala calidad del sonido y otros trastornos usuales pueden entrometerse en la conversación. Además, los entrevistados tienen que tener cuidado con el entorno donde hacen la entrevista, ya que tienden a "relajarse", tener distracciones o no prepararse la entrevista tanto como si fuera cara a cara.
Premio Kokoro
He creado el premio Kokoro que simboliza la amistad, cariño y dedicación.
Para aquellos que no lo sepan kokoro significa corazón.
Así pues quiero hacer entrega del primer premio kokoro a mi amiga Victoria por ser esa persona especial que solo se encuentra una vez en la vida, por tu cariño, comprensión, dedicación y amistad.
Te quiero mucho Victoria.
Enhorabuena.
viernes, 30 de octubre de 2009
No me crees
No sé pensar si no te veo, no puedo oír si no es tu voz, en mi soledad yo te escribo y te entrego en cada beso el corazón. Se apaga el sol en mi ventana y hace tiempo que ya no sé de ti, dime cómo te ha ido, si también estás sola y si piensas en mí, sigo aquí.
En todas las palabras, mil caricias y miradas, tú me dabas lo que nadie me dio en mi vida. Tu recuerdo me consuela, me desvela, me envenena tanto cada día. ¿Qué harías si te pierde este pobre corazón?
Y no me crees cuando te digo que la distancia es el olvido, no me crees cuando te digo que en el olvido estoy contigo aunque no estés, y cada día, cada hora, cada instante pienso en ti y no lo ves, no me crees.
No sé soñar si no es contigo, yo sólo quiero volverte a ver y decirte al oído todo lo que te he escrito en este papel, entiéndeme. En todas las palabras, mil caricias y miradas tú me dabas lo que nadie me dio en mi vida. Tu recuerdo me consuela, me desvela, me envenena tanto cada día. ¿Qué harías si te pierde este pobre corazón?
Y no me crees cuando te digo que la distancia es el olvido, no me crees cuando te digo que en el olvido estoy contigo aunque no estés, y cada día, cada hora, cada instante pienso en ti y no lo ves. Y no me crees cuando te digo que no habrá nadie que te quiera como yo, cuando te pido que en el olvido no me dejes sin razón, entretenerme en el recuerdo es el remedio que me queda de tu amor.
Y si me entrego a ti sincero y te hablo al corazón espero que no me devuelvas un adiós.
Y no me crees cuando te digo que la distancia es el olvido, no me crees cuando te digo que en el olvido estoy contigo aunque no estés, y cada día, cada hora, cada instante pienso en ti y no lo ves. Y no me crees cuando te digo que no habrá nadie que te quiera como yo, cuando te pido que en el olvido no me dejes sin razón, entretenerme en el recuerdo es el remedio que me queda de tu amor. No me crees.
En todas las palabras, mil caricias y miradas, tú me dabas lo que nadie me dio en mi vida. Tu recuerdo me consuela, me desvela, me envenena tanto cada día. ¿Qué harías si te pierde este pobre corazón?
Y no me crees cuando te digo que la distancia es el olvido, no me crees cuando te digo que en el olvido estoy contigo aunque no estés, y cada día, cada hora, cada instante pienso en ti y no lo ves, no me crees.
No sé soñar si no es contigo, yo sólo quiero volverte a ver y decirte al oído todo lo que te he escrito en este papel, entiéndeme. En todas las palabras, mil caricias y miradas tú me dabas lo que nadie me dio en mi vida. Tu recuerdo me consuela, me desvela, me envenena tanto cada día. ¿Qué harías si te pierde este pobre corazón?
Y no me crees cuando te digo que la distancia es el olvido, no me crees cuando te digo que en el olvido estoy contigo aunque no estés, y cada día, cada hora, cada instante pienso en ti y no lo ves. Y no me crees cuando te digo que no habrá nadie que te quiera como yo, cuando te pido que en el olvido no me dejes sin razón, entretenerme en el recuerdo es el remedio que me queda de tu amor.
Y si me entrego a ti sincero y te hablo al corazón espero que no me devuelvas un adiós.
Y no me crees cuando te digo que la distancia es el olvido, no me crees cuando te digo que en el olvido estoy contigo aunque no estés, y cada día, cada hora, cada instante pienso en ti y no lo ves. Y no me crees cuando te digo que no habrá nadie que te quiera como yo, cuando te pido que en el olvido no me dejes sin razón, entretenerme en el recuerdo es el remedio que me queda de tu amor. No me crees.
lunes, 26 de octubre de 2009
La impuntualitat
Emès l'11 d'abril del 2000
De vegades vols ser tan puntual que arribes massa aviat. Jo no el tinc, aquest problema. Sóc un tardon crònic. Suposo que deu ser hereditari per part de mare. El dia que vaig néixer, la meva mare ja va arribar més tard que jo. Em vaig haver d'esperar deu minuts.
Els que som impuntuals hem arribat a desenvolupar tota una tècnica per estalviar-nos bronques. D'entrada, has de fer veure que arribes nerviós. Com si et preocupés el retard: "Hosti, perdona, quin greu que em sap; fa molt que t'esperes?". I ell: "No, no, acabo d'arribar". I resulta que no pot caminar perquè li han sortit arrels d'esperar-se. "Anem a fer un cafè?". "No puc". I l'has de talar. El que s'espera desenvolupa una curiosa necessitat d'amagar-s'ho.
El Gallardo sempre portava una ampolleta plena d'aigua per mullar-se el cabell i fer veure que havia vingu corrents. Un cop es va equivocar i va agafar l'ampolleta d'aigua oxigenada. Li va quedar el cabell que semblava el Joan Clos. El tio va arribar dues hores tard. Això si: excortat per una patrulla de la Guàrdia Urbana.
L'impuntual és capaç d'inventar les excuses més ridícules que puguis imaginar. Sempre comença dient: "No t'ho creuràs... Hosti que fort...!". Que penses: "Efectivament, no m'ho creuré". I ell: "Quan venia cap aquí, del vent que feia, m'ha caigut al damunt l'estàtua de la Llibertat!". "Però si és a Nova York!". "Doncs imagina't si feia vent!".
El dia que hi ha canvi horari, els impuntuals fan festa major. Tenen l'excusa perfecta: "Ostres, no m'he recordat de canviar l'hora". I tu: "Ja, però és que fa quatre mesos que va canviar". Això és com aquells que s'avancen vint-i-cinc minuts el rellotge expressament i, com que ho saben, continuen arribant vint-i-cinc minuts tard. Són puntuals, dins del seu tardonisme. Ells saben que quan posen la tele per veure el Telenotícies, surt el Tomàs Molina.
L'altre cara de la moneda és la gent puntual. Aquella persona que mentre espera se li va posant cara de gilipolles, i acaba posant cara de res. De tant en tant, innova: es rasca el cul, mou el colze. Si és del gremi, buriller, es posa a treballar. Jo he arribat a fer la Sagrada Família esperant una persona! Perquè m'agrada treballar-lo, m'agrada treballar-lo. Sóc artesà. Quan disfruto més es quan faig els angelets. El que s'espera sempre és de la mena de gent que veus davant del Zurich, punt neuràlgic mundial de l'espera anònima. Sempre hi ha algú, allà. Dius: "Es podrien posar d'acord, marxar junts, i quan vinguin els tardons que facin una festa paral·lela...".
N'hi ha que per no semblar uns pringats s'esperen amagats. Van de cul perquè han d'estar pendents de quan arriba l'altre. Quan el veuen, surten de l'amagatall i fan veure que acaben d'arribar: "Hola, què tal? Fa molt que t'esperes?". "Nooo! Estic arribant ara". Un cop vaig quedar amb un paio d'aquests i no ens vam trobar perquè no em va veure. Dos anys més tard, van trobar el seu esquelet en un portal, mirant el rellotge.
Hi ha gent tan puntual que resulta ofensiva. Són els que arriben tres quarts d'hora abans. Només que arribis cinc minuts tard, ells ja en fa cinquanta que s'esperen. Aquest és el cas, ho podem dir públicament, del nostre company i escriptor Pep Bras. Tu quedes amb el Pep a Coma-ruga a les dotze, i ell a dos quarts d'onze ja és allà, fumant. "Què hi fas ja, a dos quarts d'onze?". I ell diu: "Per si un cas...". Per si un cas, que? Per si un cas una guerra nuclear? I el tio a lo millor viu a Andorra... Però s'aixeca a les quatre per arribar tres hores abans. Els convides a sopar a casa teva i se't presenten tres setmanes abans amb les maletes. "On vas?", els dius. "A dorminr, per si un cas!".
Els que fan patir més són els puntuals apuradors. Que quedes amb ells per agafar l'avió de les dotze i arriben a les 11.59, i amb una patxorra... Et deixen anar, amb veu de Paco: "Ei, què passa! Puntualitat britànica, tio!". I tu estàs estirat al terra, amb una unitat de la Creu Roja, i enxufat al desfibrilador. De l'ensurt.
Hi ha casos on la puntualitat està mal vista. Per exemple, a les festes. Ningú vol arribar el primer. Un amic meu va acabar llogant actors perquè arribessin els primers a les seves festes. El problema dels actors és que, com que passen gana, es fotien els canapès i les begudes, i quan arribaven els convidats ja no hi havia res. Al final, el meu amic es va fer actor per anar a les festes dels altres.
Per això, a totes les festes només hi trobes actors. Actors i músics. Però d'aquest gremi ja en parlarem un altre dia.
De vegades vols ser tan puntual que arribes massa aviat. Jo no el tinc, aquest problema. Sóc un tardon crònic. Suposo que deu ser hereditari per part de mare. El dia que vaig néixer, la meva mare ja va arribar més tard que jo. Em vaig haver d'esperar deu minuts.
Els que som impuntuals hem arribat a desenvolupar tota una tècnica per estalviar-nos bronques. D'entrada, has de fer veure que arribes nerviós. Com si et preocupés el retard: "Hosti, perdona, quin greu que em sap; fa molt que t'esperes?". I ell: "No, no, acabo d'arribar". I resulta que no pot caminar perquè li han sortit arrels d'esperar-se. "Anem a fer un cafè?". "No puc". I l'has de talar. El que s'espera desenvolupa una curiosa necessitat d'amagar-s'ho.
El Gallardo sempre portava una ampolleta plena d'aigua per mullar-se el cabell i fer veure que havia vingu corrents. Un cop es va equivocar i va agafar l'ampolleta d'aigua oxigenada. Li va quedar el cabell que semblava el Joan Clos. El tio va arribar dues hores tard. Això si: excortat per una patrulla de la Guàrdia Urbana.
L'impuntual és capaç d'inventar les excuses més ridícules que puguis imaginar. Sempre comença dient: "No t'ho creuràs... Hosti que fort...!". Que penses: "Efectivament, no m'ho creuré". I ell: "Quan venia cap aquí, del vent que feia, m'ha caigut al damunt l'estàtua de la Llibertat!". "Però si és a Nova York!". "Doncs imagina't si feia vent!".
El dia que hi ha canvi horari, els impuntuals fan festa major. Tenen l'excusa perfecta: "Ostres, no m'he recordat de canviar l'hora". I tu: "Ja, però és que fa quatre mesos que va canviar". Això és com aquells que s'avancen vint-i-cinc minuts el rellotge expressament i, com que ho saben, continuen arribant vint-i-cinc minuts tard. Són puntuals, dins del seu tardonisme. Ells saben que quan posen la tele per veure el Telenotícies, surt el Tomàs Molina.
L'altre cara de la moneda és la gent puntual. Aquella persona que mentre espera se li va posant cara de gilipolles, i acaba posant cara de res. De tant en tant, innova: es rasca el cul, mou el colze. Si és del gremi, buriller, es posa a treballar. Jo he arribat a fer la Sagrada Família esperant una persona! Perquè m'agrada treballar-lo, m'agrada treballar-lo. Sóc artesà. Quan disfruto més es quan faig els angelets. El que s'espera sempre és de la mena de gent que veus davant del Zurich, punt neuràlgic mundial de l'espera anònima. Sempre hi ha algú, allà. Dius: "Es podrien posar d'acord, marxar junts, i quan vinguin els tardons que facin una festa paral·lela...".
N'hi ha que per no semblar uns pringats s'esperen amagats. Van de cul perquè han d'estar pendents de quan arriba l'altre. Quan el veuen, surten de l'amagatall i fan veure que acaben d'arribar: "Hola, què tal? Fa molt que t'esperes?". "Nooo! Estic arribant ara". Un cop vaig quedar amb un paio d'aquests i no ens vam trobar perquè no em va veure. Dos anys més tard, van trobar el seu esquelet en un portal, mirant el rellotge.
Hi ha gent tan puntual que resulta ofensiva. Són els que arriben tres quarts d'hora abans. Només que arribis cinc minuts tard, ells ja en fa cinquanta que s'esperen. Aquest és el cas, ho podem dir públicament, del nostre company i escriptor Pep Bras. Tu quedes amb el Pep a Coma-ruga a les dotze, i ell a dos quarts d'onze ja és allà, fumant. "Què hi fas ja, a dos quarts d'onze?". I ell diu: "Per si un cas...". Per si un cas, que? Per si un cas una guerra nuclear? I el tio a lo millor viu a Andorra... Però s'aixeca a les quatre per arribar tres hores abans. Els convides a sopar a casa teva i se't presenten tres setmanes abans amb les maletes. "On vas?", els dius. "A dorminr, per si un cas!".
Els que fan patir més són els puntuals apuradors. Que quedes amb ells per agafar l'avió de les dotze i arriben a les 11.59, i amb una patxorra... Et deixen anar, amb veu de Paco: "Ei, què passa! Puntualitat britànica, tio!". I tu estàs estirat al terra, amb una unitat de la Creu Roja, i enxufat al desfibrilador. De l'ensurt.
Hi ha casos on la puntualitat està mal vista. Per exemple, a les festes. Ningú vol arribar el primer. Un amic meu va acabar llogant actors perquè arribessin els primers a les seves festes. El problema dels actors és que, com que passen gana, es fotien els canapès i les begudes, i quan arribaven els convidats ja no hi havia res. Al final, el meu amic es va fer actor per anar a les festes dels altres.
Per això, a totes les festes només hi trobes actors. Actors i músics. Però d'aquest gremi ja en parlarem un altre dia.
Chica de vidrio
Cada día hacia las nueve, mientras el pueblo se quita el sueño, ella sale de casa sin hacer ruido esquivando los gatos que le rompen las medias. Yo me espero sin poder dormir y la espío desde la cama contando las horas que quedan para tener el momento por el cual quiero que llegue la noche, cuando desde el campanario suenan los cuartos siempre persiguiendo a las doce, ella desde el cuarto estante un breve instante me mira y llora.
Habla conmigo chica de vidrio, habla conmigo dime que quieres, daría lo que fuera por saber que me ocultas cuando te quedas sola en casa. Ya hace meses desde que llegó a la casa de enfrente, si nos encontramos hace ver que no sabe quien soy, pero a la noche es mía durante aquellos segundos.
Habla conmigo chica de vidrio, habla conmigo dime que quieres, daría lo que fuera por saber que me ocultas cuando te quedas sola en casa. Ya hace meses desde que llegó a la casa de enfrente, si nos encontramos hace ver que no sabe quien soy, pero a la noche es mía durante aquellos segundos.
domingo, 25 de octubre de 2009
Microsoft lanza Windows 7
Con sobriedad en comparación al lanzamiento de Windows Vista, Microsoft ha lanzado su flamante sistema operativo Windows 7. Durante su período de beta público, de más de dos años, Windows 7 ha motivado elogios entre usuarios especializados y observadores. Su principal novedad es la incorporación de la tecnología táctil, que permitirá al usuario interactuar con su PC tocando el monitor. Asimismo, incorpora nueva funcionalidad multimedia y un buscador interno más avanzado, sumado a menor consumo eléctrico en PC portátiles y mayor compatibilidad con aplicaciones de terceros. Windows 7 ha sido lanzado en versiones Home Premium, Professional y Ultimate con precios diferenciales para actualización desde Vista.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
