Deixar de fumar

Emès el 29 de maig del 2000

Avui ha començat la Primera Setmana Sense Fum, un repte llançat per la Societat Espanyola de Medicina amb l'objectiu de reduir el consum de tabac. Com que jo sóc una persona solidària amb mi, he decidit apuntar-me a aquesta iniciativa. Però això no és tan fàcil. M'he hagut d'omplir el cos de parxes. Diuen que va molt bé. Ara: s'han de saber utilitzar. No com el Gallardo, que es liava cigarros amb els parxes, pensant-se que feia el mateix efecte.

De mètodes per deixar de fumar n'hi ha molts: els xiclets de nicotina, l'homeopatia, el cigarrets de plàstic... Aquest últim és infal·lible. És igual que fumar un cigarret de veritat. No entenc com és que encara hi ha gent que fuma tabac. Jo tinc un amic que es va intoxicar amb un cigarro d'aquests. Estava tan enganxat, que se'l va acabar encenent i fumant-se el plàstic. Li gotejava, perquè el plàstic calent és el pitjor que hi ha: "Ostres, això és per masoques!". I també es va tornar masoquista.

Els més agosarats ho proven amb l'acupuntura. Dic agosarats perquè jo veig una agulla i em cago. L'altre dia se'm va descosir la vora dels pantalons i me'ls vaig grapar; tot per no veure una agulla. Jo sempre he pensat que l'acupuntura és com fer vudú, però al revés. Mentre et van clavant les agulles, deus tenir tots els ninos de casa cagant-se en tu. Un dia em van posar moltes agulles i feia un mal! Li vaig dir: "Maestro, ¡me está saliendo una gota de sangre!". I ell va dir: "¡Esto es nolmal, es nolmal". La treu, i el cabró la torna a clavar al mateix puesto. Em va deixar que semblava el Hellraiser: "Ahola relájese". Però com t'has de relaxar, despullat amb 134 agulles clavades? El més greu és que quan el meu sistema nerviós va acceptar que allò era una realitat, ve el tio --al ser xinès no el sents arribar, perquè van amb aquelles sabatilles de dona--, i diu: "Ahora hay que dal vueltas agujas". Comença a girar les agulletes com si sintonitzés Catallunya Ràdio... I unes descàrregues! "¡Estoy peor que cuando he entrado!". Però hem de tenir respecte, eh! Perquè la medicina xinesa és molt antiga! Clar que també és antiga la Marujita Díaz i ja veus tu el respecte que li té el Dinio.

Quan algú està deixant de fumar ho notes de seguida. D'entrada, s'engreixa molt. Diu: "És que quan fumava, menjava menys". I tu: "Perquè et treia la gana?". I ell: "No, perquè si obria la boca em queia el cigarro". També notes que estan més irritables. Els dius: "Bon dia!". I et contesten, emprenyadíssims: "Comparat amb quin!". En definitiva: estan ansiosos. Els experts sempre diuen: "Quan deixes de fumar, el més important és tenir ocupades les mans i la boca". Jo en conec un que ho va provar. Tenia tot el dia les mans i la boca ocupades: no diré amb què. Però no li va servir de res. Va aprendre a fumar per altres llocs. Ara es guanya la vida al Circo Medrano, que és francès.

La majoria de gent que fuma ha començat de petit. Reconeguem-ho. Amagat a l'habitació, i apagant els cigarrets a l'ampit de la finestra. Que ta mare veia les marques i tu: "Això? Són cagades de colom". "Què mengen aquests coloms, perquè ho cremen tot!". A mi van arribar a escorcollar-me al rebedor. I quan t'enganxaven el paquet de Lola, et fotien una gleva que anaves d'un costat a l'altre de l'habitació, traient fum per les orelles: semblaves el botafumeiro. Me'n recordo que un amic meu fumava al balcó de casa seva i apagava les burilles als testos de les plantes. Van acabar més enganxades a la nicotina que ell. Sorties al balcó a fumar, i els geranis et fotien el cigarro.
Era una planta com carnívora, però fumadívora.

Quan fumes de petit et mareges, perquè no hi estàs acostumat. Desprès, descobreixes que hi ha uns cigarros que també maregen, encara que hi estiguis acostumat. Jo sempre he estat molt pardillo per aquestes coses. Me'n recordo que una vegada estava en un parc i em van preguntar: "Tens paper?". I els vaig dir: "Només tinc un Kleenex, però si el doblegues bé pots aprofitar tot l'espai". Amb el temps vaig entendre que no es referien a paper de vàter.

Quan ets jove, no sé per què, fumes de tot: fulles d'avellaner, pell de plàtan, camamilla, pastilles d'Avecrem... El primer que trobes per casa. Un amic meu es va fumar, per error, herbes laxants. No va fer una calada: va fer una cagada que li va durar una setmana: "Aquest cigarro no puja, més aviat baixa!".

Qui vulgui fumar, que fumi. Però si les autoritats sanitàries adverteixen que el tabac perjudica seriosament la salut, vol dir que ells també l'han provat.

Cuinar

Emès el 7 d'agost del 2000

Hi ha dos tipus de persones: els que saben fer menjar i els que no. Arguiñano és dels que sí, i jo sóc dels que no. Jo no ploro pelant cebes: ploro pelant plàtans, de lo lamentable que sóc. Estic a la cuina i em sento trist de lo inútil que sóc. Coi, per dir-vos que el plat de carn que em surt més bé és la fondue... Això sí: a mí, el que m'agrada és lligar. Les salses, vull dir. I després de lligar, mira, m'agrada muntar. La nata, vull dir. L'únic problema és que si no la lligues bé, es nega.
La saaaalsa. Estic parlant de gastronomia, coi. Què vol dir "negat"? Que no lliga bé.

En canvi, hi ha el cuiner apassionat, que estima el menjar, que el tasta, i diu "mmmmm, exquisit!". I igual és aigua bullint. Però el tio entra en una catarsi personal. T'ho fan tastar, i no hi ha res que odiï més que tastar el menjar de l'olla! Et quedes amb la llengua com en els dibuixos animats. Són els que diuen: "Jo la tomaca deixo que suï, perquè quedi amorosa". Jo no, mira. Jo si deixo que suïn, ja no les trobo tan amoroses. "No, si em refereixo al moment de fer xup-xup". Sí, ja, jo també, jo també. És que la cuina
provoca molts equívocs, eh? Diu: "¿Qué me vas a hacer hoy, cariño?". "¡Maravillas!". I era una sopa.

Però a la cuina, també hi ha el tio contrari a l'anterior: el que cuina en contra del menjar. Per encendre els fogons, es posa a un metre i mig, els encén des del passadís. Que ara fan uns encenedors immensos, per tios negats com jo. I la gent et pregunta: "Per què ho feu, això?". I dius: "I si explota? Aquí hi ha gas, eh!". Acostes el Magi-Click, que segurament no té i gas, sense moure els peus, amb les cames eixarrancades, com si disparessis. Clic! I tornes enrere. Clic! I enrere. Només falta que cridis als coberts: "Cobriu-me!".

I si et poses a fregir, arriben els esquitxos d'oli fins a la cubitera, que és a dins del congelador. I l'enrajolat de la paret queda tan guarro que si fos a Belmez mai ningú hi hauria vist cap cara! En tot cas, parlaríem de les ditades de Belmez, les empastifades de Belmez o les closques de gamba de Belmez. Jo tinc una closca de gamba de l'any 94 i no la toco perquè li he agafat carinyo. Un dia ho vaig intentar i estava tan agafada que vaig dir: "Aquí et quedaràs". La gent, quan entren, pregunten què és, i jo els dic que és un imant de la nevera:
"Que guapo, això! Però fa una miqueta d'olor, no?". ·Sí, és que ara els fan amb olor". La gent no em fa més preguntes perquè ja em coneixen.

Un exemple d'aquests espècimens, a part d'un servidor, és l'Ortiz, que un dia em va dir: "Vine a sopar a casa, i veuràs el que és menjar peix". I efectivament, vaig veure menjar peix. Perquè de menjar-ne, no vaig tenir valor. "Menja, menja!" anava dient. Però no es podia menjar, no era peix cuinat, era peix mort!

Però hi ha gent que cuina molt bé, i a més, cada maestritlle té el seu libritlle. Un dia em van convidar a una paella, i dic per quedar bé: "Què porto?". Diu: "Escalunya!". Coi! I encara va dir: "Sí, escalunya, i si pot ser, d'aquella més dolceta". Sí, segur. Dolça escalunya, pàtria del meu cor. Clar: on compro escalunya, si no sé què és? No hi ha escalunyeries! Vaig trucar a un altre que venia, i diu: "A mi m'han dit que porti alfàbrega". Dic: "I el Fàbrega què diu, que vindrà?".

És que el vocabulari de la cuina, déu n'hi do. Salpebrar, gratinar, flamejar, rectificar de sal o de pebre... "Rectificar de sal", quin concepte més bonic: "Si l'he tirat des d'aquest cantó, ara rectificaré i la tiraré des de l'altre!". Diu: "Si ets un bon cuiner, rectifica". "Doncs rectifico: no sóc un bon cuiner".

Per no parlar dels estris. Jo, tot el que passi de les setrilleres... Per exemple: el colador xinès. Què és el colador xinès? "Passa-m'ho pel xino". I jo buscant un xino per tota la casa. "On és el xino?". "Però si és un estri!". I respons, per dissimular: "Ja ho sabia, ja". Jo només conec el Kung Fu, i era un xinès que no colava...

L'altre dia em vaig enterar que la meva mare fa els canelons amb un aparell que es diu "molinet de carn amb discos intercanviables". Us asseguro que es diu així. Clar, t'imagines dos molinets col·legues: "Ei, te paso el último de Bertín, que mola un canelón". "Es que es la leche". "No, la bechamel!". Ara bé, una cosa és segura: amb molinet de discos intercanviables o sense, els canelons de la mama són el plat preferit de tots els que som aquí. Per tant, alguna cosa bona havia de tenir la cuina.

Comprar roba

Emès el 3 de maig del 2000

Avui, quan he sortit al carrer, he pensat: "Ja és estiu". Digue'm romàntic. No ho heu notat, vosaltes? Es respira un ambient diferent: la llum, la calor... És aquell dia de l'any que dius: "Avui em poso màniga curta". Quina il·lusió em fa! I t'adones que la samarreta de l'any passat no t'entra, perquè t'has engreixat deu quilos. I tu: "No passa res. Ara es porta tot cenyit". I la dona: "Tu no vas cenyit: tu vas cebat!".

Aquesta setmana molta gent ha desenterrat les caixes amb la roba d'estiu. Aquelles caixes que tens repartides per tot el pis per falta d'espai: a l'altell del passadís, a sota el llit, amb aquelles boles de pols que les treus i fan una festa de comiat: "Adéuuuuu, fins l'hivern que veeeee!". Jo no les toco perquè si hi són, és per algo. Déu va crear també la pols, no? Jo miro sota el llit i veig tota aquella pols, i dic: "Ja m'està bé així".

Les caixes de cartró tenen tota la roba incrustrada a dins, de passar-s'hi tot l'hivern. Amb unes arrugues que no les treus ni planxant amb deu Vaporettas. No són arrugues: són fòssils encastats. Trobaran la samarreta d'aquí a cinc mil anys i diran: "Mira, això era una arruga d'un català marrano". En aquests casos, el millor és renovar el vestuari. Però hi ha una gran deferència entre comprar roba, i comprar roba amb la parella. Haver-se d'esperar hores i hores amb cara de res, mentre ella remena aquelles piles de roba com si li anés la vida. Una vegada, la nòvia d'un amic meu va caure dins d'una pila de calces i no la van trobar fins al cap d'una setmana. El nòvio buscant-la: "No trobo la nòvia...". Tampoc és que li posés massa emoció. I el de la botiga: "Hem de tancar". I ell: "Doncs tanquin, tanquin".

A les botigues de noia s'hi crea una mena de solidaritat entre tots els paios. Et creues amb un: "Què, quant portes?". "Jo? Dues hores de Zara i una de Mango". "Això no és res, jo en porto tres de Benetton i dues de System Action". Jo crec que haurien d'habilitar una mena de Chiquipark pels nòvios. Un Trunyipark. Una zona amb màquina de carajillos, teles amb els millors gols del Barça o del València; Play Stations amb el Tomb Raider, perquè es puguin entretenir els trunyos.

Un dels moments més crítics arriba a l'hora d'aguantar el bolso a la nòvia, mentre s'emprova les coses. L'agafes amb la punta dels dits i allunyat del cos. Com si et fes fàstic. Perquè quedi ben clar que no és teu. O si no, el deixes a terra i t'apartes dos metros. El Gallardo li pagava diners al primer que passava si li aguantava el bolso de la nòvia.

Els emprovadors són uns espais que haurien de ser objecte d'estudi per sociòlegs i interioristes. Són petits, incòmodes, i amb les parets tan primes que és com un Gran Hermano però de roba. Se sent al del costat: "Nena, que no ho veus que això és massa curt?". "I tu què saps, mama, si encara portes enagües!", Hi ha bronques.

A mi, el que em fa més ràbia és que sempre hi ha un trist clauet per penjar la roba, i et cau tota. A vegades hi ha una cadira, i ja no saps si seure a la cadira, posar el peu fora, o treure't la roba. Que incòmode! El botiguer em va dir: "Això és perquè la gent no s'hi estigui molt de rato". El que em fa més ràbia és emprovar-me pantalons nous. No puc, no puc: aniria sempre amb els mateixos. No em van llargs: em van infinits! Et fas la vora i no pots ni ajuntar les cames, de gruixut que et queda. Sembla que portis dues esnaïmades de Mallorca. És incòmode perquè tu estàs allà amb el tio davant teu agenollat. Sempre et fa la mateixa pregunta: "Com li agrada, que pengin o curts?". I tu: "Jo, sempre ho prefereixo tot curt". I si l'emprovador és d'aquells que té mirall a dins, encara. Però com hagis de sortir a fora per mirar-te... Tothom: "Mira, el paticorto!". Passes un mal rato, tu. I el venedor sempre et diu: "Jo en tinc uns d'iguals". Conec un venedor que tot el que m'agrada, ell ja ho té: "Perdona una cosa, tu tens tota la botiga, o què? Un dia aniré a casa teva amb la policia a veure si és veritat".

Si els emprovadors són incòmodes, alguns venedors encara ho són més. Aquells agosarats, paparres, que només entrar ja se t'enganxen a l'esquena: "Que el puc ajudar en alguna cosa?". I tu: "Sí, però m'està clavant les ungles". O els venedors falsos com una pesseta de fusta. Que et diuen: "Aquests pantalons li van com un guant!". I sembles el Jesús Gil amb malles. Ho fan per donar un ajut psicològic als que, com jo, anem a comprar i Nostro Senyor no ens va perfeccionar massa el cos. Es va quedar en un punt i va dir: "Deixem-ho estar". També hi ha els venedors hiperactius, malalts de plegar roba. Que els demanes: "M'ensenya aquella camisa?". I per no desplegar-la et diuen: "Ui, això no li quedarà bé, eh! Vostè és massa blanc de pell". Que penses: "Vol veure com em pugen els colors?".

A les botigues de roba són desconfiats per naturalesa. Enganxen a tots els articles aquell xip de plàstic que pita perquè no els robin. Una vegada vaig anar a una botiga que no tenien pressupost, i en lloc d'això tenien la roba lligada a la paret amb cordes. Veies la gent emprovant-se-la i semblaven els titelles de l'Ertha Frankel. Era una botiga superenrotllada.

Ara es porta molt comprar roba de segona mà. De les botigues Humana. Com més usada i bruta, millor. Li diuen moda grunge. Però jo en diria moda Crunch, perquè mires a la butxaca i t'hi trobes una xocolatina enganxada de fa dos anys, xiclets... Això què fa, ser més enrotllats? No, fa ser una mica marranos.

Aprendre a conduir

Emès el 24 d'octubre del 2000

Es veu que avui fa un segle que existeix el permís de conduir a Espanya. Això vol dir que fa cent anys ja es feien exàmens de conduir? I el límit de velocitat era de 60 km per hora? La gent devia pensar: no és el límit, és l'objectiu! Tant de bo hi arribéssim! I des de quan els posen la "L", als novatos? Fa dos mil anys, si portaves una "L" era la teva matrícula, perquè en números romans és cinquanta. Aleshores, les matrícules portaven una franja balva amb la "H" de "Hispania". Que d'aquí ve lo de la "E", que no és per caprici. Ja ho portaven les quadrigues.

De tota manera, és una experiència inoblidable treure's el carnet. Prefereixo treure'm el queixal del seny. Paperassa, pràctiques, exàmens... I tot per un mòdic preu. Dic "mòdic" perquè haurien de tancar a la Model els qui te'l cobren.

Jo recordo amb especial carinyo el test de l'examen. Em va quedar gravada una pregunta: "En una vía interurbana, usted adelanta a un camión y al mismo tiempo sobrepasa a un peatón que circula por el arcén izquierdo, en el mismo sentido de la marcha. ¿Qué separación lateral deberá dejar, como mínimo, al sobrepasar al peatón?". I vaig pensar: "Si el peatón fuera usted, ninguna: le sobrepasaría por encima, y luego daría marcha atrás". El professor va dir: "Suspendido". I jo: "Bueno, però m'ho he passat molt bé". Em vaig tornar a presentar, perquè et podies presentar tantes vegades com volguessis.
Fins que el professor va dir: "No vingui més". I tu, trist cap a casa, com el Calimero. Hi havia gent acalimerada, de tantes vegades que es van presentar.

També vaig patir amb el prefessor d'autoescola, col·lectiu entranyable que saludem des d'aquí. Però si els hagués de definir d'alguna manera, no utilitzaria l'adjectiu "innovadors". Sempre et fan fer el mateix recorregut. El meu anava amb el braç a fora, piropejant totes les ties que veia: "Mira, mira quina xavala". Fins que un dia li vaig respondre "mira, mira quin fanal". Però ja era massa tard.

També és molt típic que et portin a fer recados durant l'hora de classe: a la gestoria, a deixar uns papers al banc, al súper. Em deia: "Avui practicarem els girs". Li vaig dir "Hosti, que anem a correus?". I no, ja em veus empenyent el carro del Caprabo: "Quan agafis un revolt, assenyala amb el braç,!". Era un paio molt maco. Fumava Ducados. Quatre cartrons cada hora. El cotxe era un núvol de Ducados. Però tenia morro: un dia inclús el vaig haver d'acompanyar a recollir la seva amant: "On els porto?". "A la Casita Blanca. I tu t'esperes aquí practicant l'estacionament al ralentí". "Val. I vostè també posarà el ralentí?". "Tu calla!".

I jo allà esperant. Hi havia un cartellot sobre el cotxe: Autoescuela Constancia y Fidelidad. I el vigilant del pàrquing: "Joé, constante lo es, pero fiel...". I jo li dic: "Vostè no s'hi fiqui que no n'ha de fer res, que és una cosa entre ells dos".

El pitjor de tot és el dia de l'examen. En diuen "pujar" a examen. Jo em vaig pensar que m'examinarien al Montseny. I va ser pitjor: va ser a Tarragona. A vegades no ho sembla quan hi entres, però és una població: la capital del Tarragonès. Es van posar tots els tarragonins d'acord per anar a la plaça Imperial Tarraco a la mateixa hora que jo. Ho van fer expressament, es van trucar: "Anem-hi tots a putejar una mica, que s'examina un de Reus!". No era la plaça Imperial Tarraco. Era Imperial no arranco! Nou del matí... Hi havia cotxes fins i tot de Segòvia.

Hi ha gent que es posa tan nerviosa el dia de l'examen que es queda en blanc. No sé si recordareu que s'ha de començar per ajustar el seient i el retrovisor. L'Estruch, un amic, es va atabalar tant que, davant el dubte, va començar a ajustar-ho tot. Inclús li va ajustar les barilles de les ulleres a l'examinador, va canviar les rodes... "Pero vengaaaa!". "Esperi, que estic ajustant!". I l'examinador li va ajustar els comptes a ell, suspenent-lo.

El dia que finalment el van examinar, l'examinador li diu a l'Estruch, amb aquella veu dolça que els caracteritza: "Si no li dic res, continuï recte". I es veu que, amb la calor, a l'examinador li va agafar una lipotímia, i es va quedar grogui al seient del darrere. L'Estruch no gosava dir-li res, anava fent "ehem, eheeeem!". Quan va arribar a Portbou, va intuir que alguna cosa no anave bé. Va portar l'examinador a un hospital i, pel mateix preu, li van donar el carnet de conduir turismes i el d'ambulàncies. Després ja es va treure el "C", de camions, el "D", el "F", i tots fins arribar al "Z", que és per portar transbordadors espacials. Si veieu un Challenger amb una "L" al darrere, és ell. Guardeu la distància de seguretat.

Aparcar el cotxe

Emès el 3 d'agost del 2000

A l'estiu ve de gust fer un tomet amb el cotxe, tranquil·lament. Problema que hi ha? Aparcar. Jo crec que estan tots els cotxes aparcats des de l'any 89, i ningú els toca. Passes per un carrer i penses: "Hi posaria una bomba!". Mira que no sóc violent! Però aquell 127, què hi fa, allà? Veus un lloc buit: gual permanent. Que no en són tots, de permanents? No he vista un gual
inconstant. I si no hi ha gual, l'han pintat a mà: "No aparcar, avisem grua". A Cambrils, no és conya, hi havia un lloc on posava "Prohibido no aparcar". La gent no sabia si era conya, si el tio els estava vacil·lant o què s'havia de fer. Total: no hi aparcava ningú, i el paio s'estalviava pagar el gual. I a Madrid, sota un senyal de gual, hi vaig veure un cartell manuscrit que deia: "Ni un momento ni leches". Com que són xulos, ells...

Els senyals de prohibit aparcar fan molta ràbia. I si tenen acotacions, més. Alguns senyals no és que portin acotacions, és que porten llibre d'instruccions: "Prohibit aparcar de 8 a 20 hores, dies 15 a 31, excepte veïns, càrrega i descàrrega, dimecres mercat, màxim 30 minuts". I només del temps de llegir-ho i entendre-ho, ja t'han multat, perquè t'has passat els 30 minuts.

Sempre pots deixar-lo en doble fila. De fet, hi ha gent que no sap aparcar d'altra manera. És com un vici. Aparquen en doble fila encara que no hi hagi cap més cotxe. Pel gust de fer uns passos abans de pujar. Quan veus un forat, és com trobar or. Fas baixar el nen del cotxe perquè et guardi el lloc mentre fas la volta. I després, tens una feinada per tornar-lo a trobar. Un amic meu va fer baixar la nena, i quan va trobar el lloc hi havia una senyora gran. "Escolti, aquí no hi havia una nena?". "Sí papa, era jo".

I després, comences les maniobres. Poses marxa enrere, i poses el braç dret al seient del costat. Per què? És un gest incòmode i sense sentit. I ara que els seients porten reposacaps, encara pitjor. Aparcar, aparques, però et queda un braç que sembla el mapa de les costes del Garraf.

El més fotut és el típic de: "Tranquil, jo et vaig guiant". Són homes grans, que a casa estan cohibits i aprofiten els aparcaments per esbravar-se: "Gira tot, gira tot, vale! Valeeee!", donant cops al cotxe. Un dia vaig veure, mentre em prenia un tallat, un tio que fa: "Tira sense por, tira, tira... Vale! Proooooou!", i va donar tal cop a la xapa que a dins se'ls va disparar l'airbag. I encara diu: "Cagundé, què fem, aparquem o inflem globus?".

I a tot això, mentre intentes aparcar, els altres cotxes s'aturen i et fan aquell gest: "Te'n vas?". Això fa posar molt verviós! I a tots els que t'ho pregunten, tu "no", "no", i al final no ho saps segur ni tu! Un amic meu, l'Ortiz, dissabte passat a Platja d'Aro, a la cinquena vegada que li van dir "te'n vas?", va dir "sí", i va tornar a Barcelona. Diu: "Quan tanta gent et diu que te'n vagis, és que no t'hi volen, allà".

Tot això, però és pot evitar si pagues. Hi ha les zones blaves, que tots hem aplaudit tantes vegades. Que fins i tot pots pagar amb targeta. Ho heu fet mai? És desesperant. Has d'apretar el botonet per cada duro. I com que barates no són... Imagina't que el Madrid hagués pagat així el Figo. El Florentino tindria un dit com una pala de ping-pong.

I també hi ha els pàrquings, però surten més cars, perquè has de pagar l'aparcament i la rascada. Perquè rasques segur. Cada vegada els fan amb més columnes! Diu: "Sóc columnista". "Què treballes, en un diari?". "No, en un pàrquing". A més, els cobradors de pàrquing són un submón, també. Vas a pagar, i la seva frase preferida és: "No té res més petit?". Al Gallardo li va passar a l'inrevés: una noia li va preguntar: "No té res més grandet?". I també feia pagar, però no treballava en un pàrquing.

El millor són aquells llocs de luxe que t'aparquen el cotxe. L'altre dia, el Gallardo va anar a un bar a esmorzar, d'aquests que tenen els bocates dibuixats al vidre amb les gambes descolorides i tot, i just arribar un tio li va agafar les claus del cotxe. Va pensar: "Coi, quin luxe". Demana un talladet, es mira l'Sport i quan acaba li diu al del bar: "El servei d'aparcacotxes?". "El servei de quèèè?". "Que ha vingut un senyor i se m'ha endut les claus...". "Un altre que ha picat!". A data d'avui, encara no
li han tornat el cotxe. El Gallardo diu que és que costa molt trobar un forat a l'estiu. Sí, efectivament: costa més trobar un forat que un pringat.

Anar al gimnàs

Emès el 14 de setembre del 2000

Demà s'inauguren els Jocs Olímpics de Sidney. Això vol dir esports a tothora. Segur que molta gent s'apuntarà al gimnàs per mimetisme. Que estàs veient a la tele aquells atletes fibrats, i et vas mirant la panxa, i penses: què ha fallat?

El gimnàs és l'assignatura pendent de tothom. La majoria de gent es pensa que estant matriculat al gimnàs ja t'aprimes. Jo en sé d'un que es va apuntar i només hi va anar un dia: el dia de la inauguració. Es va afartar de canapès i es va engreixar vint quilos. I tot per culpa d'anar al gimnàs,
veus? I el paio: "No ho entenc, vaig al gimnàs i m'engreixo!".

Normalment, els gimnasos tenen noms imponents: Sansón, Olimpus, Maratón. Un dia vaig passar per davant d'un que es deia Gimnàs Galindo. Vaig treure el cap i la gent no tenia cossos Danone, tenia cossos Petit Suisse. Eren petiiiiiits.

Hi ha gimnasos que aprofiten per vendre't productes. Et diuen: "Estàs molt prim, hauries de prendre batuts de proteïnes i se't posarà tot definit". La paraula és "definit". Clar, al gimnàs hi va gent que no està prou definida. Un amic meu no ho va entendre bé i s'ho fotia tot batut. Es feia uns ous ferrats amb xistorra i els passava pel minipimer. I no s'aprimava.

A mi em fan por les màquines de peses. N'hi ha algunes que no saps com entrar-hi. O el que és pitjor: no saps som sortir-ne. El millor és fixar-te amb la gent que en sap. Un dia m'apropo a un paio i li dic: "Perdona, què fas?". I ell diu: "Faig cultisme". Em diu: "I tu què fas?". Dic: "Jo faig ocultisme". Perquè m'havia d'anar amagant, per no passar vergonya, d'escanyolit que estava.

Hi ha culturistes que fan patir. Estan tan inflats que sembla que hagin de petar. I com brillen els seus cossos! L'altre dia un tio em diu: "T'agrada el que veus?". "A veure, a veure un moment... És que brilles!", li vaig dir. És curiós que brillen, però no suen. Per mi que quan es dutxen no fan servir esponges normals, fan servir esponges Yak, d'aquestes per les sabates.

Els culturistes es detecten de seguida. Sempre estan davant dels miralls fent postures. Ja posen uns miralls que aprimen una mica. Tenen una forma còncava. Et mires i penses: "Coi, no estic tan malament!". Mentida. Després, arribes a casa i estàs igual. Però suposo que ho fan com a teràpia psicològica, perquè et vegis una miqueta més estilitzat. La gent no et mira a la cara al parlar, ells es van mirant a si mateixos fins l'últim musculet. L'Ortiz va arribar a creure que mirant-te al mirall et posaves catxes. I es va fer instal·lar miralls per tota la casa. Cada cop que el visitava la sogra era un malson, la veia multiplicada pertot arreu.

Normalment, les noies prefereixen fer aeròbic. Ara, per fer aeròbic cal tenir molta coordinació. Si no, sembla que tinguis el mal de Sant Vito. Veus cada tio que està passant un mal rato... Un amic meu, el Carmona, tenia tan poca coordinació que el van expulsar del gimnàs. Crec que és l'únic cas d'expulsió de gimnàs d'Espanya: "Senyor Carmona, marxi cap a casa que fa que es perdi fins el monitor!".
"És que no tinc coordinació". "Doncs vagi a classe de coordinació primer!". El Carmona no podia caminar i menjar xiclet alhora. Es perdia. Quan anava pel carrer, feia tres passes, es parava i menjava xiclet; feia tres passes, es parava i menjava xiclet. Semblava Las muñecas de Famosa.

Els menys agosarats no fan ni peses, ni aeròbic. Fan bicicleta estàtica, rem, steps... El que té més èxit és la cinta de córrer. Això sí: sembles un hàmster. Ara les fan intel·ligents. Et parlen i tot. Si veuen que baixes el ritme et diuen: "Su ritmo ha descendido". Una vegada vaig pujar a una d'aquestes. Faig tres passes i ja no podia més. La màquina em diu: "Su tabaco, gracias", i em treu un paquet de Fortuna.

Als vestidors dels gimnasos corres el perill, com a tota instal·lació esportiva, d'agafar fongs. El millor és anar preparat. Com el Fajardo, que li dic: "Veig que portes xancletes". Diu: "No, són els fongs, que ja han agafat la forma del peu". Tenia tants fongs que els havia ensinistrat i tot. Segons les necessitats, li agafaven forma de mitjons, de tovallola, de calçotets... No li calia portar res.

Feu esport amb coneixement. I, com diem sempre, el millor esport no és altre que mirar-se'l per la tele.

La impuntualitat

Emès l'11 d'abril del 2000

De vegades vols ser tan puntual que arribes massa aviat. Jo no el tinc, aquest problema. Sóc un tardon crònic. Suposo que deu ser hereditari per part de mare. El dia que vaig néixer, la meva mare ja va arribar més tard que jo. Em vaig haver d'esperar deu minuts.

Els que som impuntuals hem arribat a desenvolupar tota una tècnica per estalviar-nos bronques. D'entrada, has de fer veure que arribes nerviós. Com si et preocupés el retard: "Hosti, perdona, quin greu que em sap; fa molt que t'esperes?". I ell: "No, no, acabo d'arribar". I resulta que no pot caminar perquè li han sortit arrels d'esperar-se. "Anem a fer un cafè?". "No puc". I l'has de talar. El que s'espera desenvolupa una curiosa necessitat d'amagar-s'ho.

El Gallardo sempre portava una ampolleta plena d'aigua per mullar-se el cabell i fer veure que havia vingu corrents. Un cop es va equivocar i va agafar l'ampolleta d'aigua oxigenada. Li va quedar el cabell que semblava el Joan Clos. El tio va arribar dues hores tard. Això si: excortat per una patrulla de la Guàrdia Urbana.

L'impuntual és capaç d'inventar les excuses més ridícules que puguis imaginar. Sempre comença dient: "No t'ho creuràs... Hosti que fort...!". Que penses: "Efectivament, no m'ho creuré". I ell: "Quan venia cap aquí, del vent que feia, m'ha caigut al damunt l'estàtua de la Llibertat!". "Però si és a Nova York!". "Doncs imagina't si feia vent!".

El dia que hi ha canvi horari, els impuntuals fan festa major. Tenen l'excusa perfecta: "Ostres, no m'he recordat de canviar l'hora". I tu: "Ja, però és que fa quatre mesos que va canviar". Això és com aquells que s'avancen vint-i-cinc minuts el rellotge expressament i, com que ho saben, continuen arribant vint-i-cinc minuts tard. Són puntuals, dins del seu tardonisme. Ells saben que quan posen la tele per veure el Telenotícies, surt el Tomàs Molina.

L'altre cara de la moneda és la gent puntual. Aquella persona que mentre espera se li va posant cara de gilipolles, i acaba posant cara de res. De tant en tant, innova: es rasca el cul, mou el colze. Si és del gremi, buriller, es posa a treballar. Jo he arribat a fer la Sagrada Família esperant una persona! Perquè m'agrada treballar-lo, m'agrada treballar-lo. Sóc artesà. Quan disfruto més es quan faig els angelets. El que s'espera sempre és de la mena de gent que veus davant del Zurich, punt neuràlgic mundial de l'espera anònima. Sempre hi ha algú, allà. Dius: "Es podrien posar d'acord, marxar junts, i quan vinguin els tardons que facin una festa paral·lela...".

N'hi ha que per no semblar uns pringats s'esperen amagats. Van de cul perquè han d'estar pendents de quan arriba l'altre. Quan el veuen, surten de l'amagatall i fan veure que acaben d'arribar: "Hola, què tal? Fa molt que t'esperes?". "Nooo! Estic arribant ara". Un cop vaig quedar amb un paio d'aquests i no ens vam trobar perquè no em va veure. Dos anys més tard, van trobar el seu esquelet en un portal, mirant el rellotge.

Hi ha gent tan puntual que resulta ofensiva. Són els que arriben tres quarts d'hora abans. Només que arribis cinc minuts tard, ells ja en fa cinquanta que s'esperen. Aquest és el cas, ho podem dir públicament, del nostre company i escriptor Pep Bras. Tu quedes amb el Pep a Coma-ruga a les dotze, i ell a dos quarts d'onze ja és allà, fumant. "Què hi fas ja, a dos quarts d'onze?". I ell diu: "Per si un cas...". Per si un cas, que? Per si un cas una guerra nuclear? I el tio a lo millor viu a Andorra... Però s'aixeca a les quatre per arribar tres hores abans. Els convides a sopar a casa teva i se't presenten tres setmanes abans amb les maletes. "On vas?", els dius. "A dorminr, per si un cas!".

Els que fan patir més són els puntuals apuradors. Que quedes amb ells per agafar l'avió de les dotze i arriben a les 11.59, i amb una patxorra... Et deixen anar, amb veu de Paco: "Ei, què passa! Puntualitat britànica, tio!". I tu estàs estirat al terra, amb una unitat de la Creu Roja, i enxufat al desfibrilador. De l'ensurt.

Hi ha casos on la puntualitat està mal vista. Per exemple, a les festes. Ningú vol arribar el primer. Un amic meu va acabar llogant actors perquè arribessin els primers a les seves festes. El problema dels actors és que, com que passen gana, es fotien els canapès i les begudes, i quan arribaven els convidats ja no hi havia res. Al final, el meu amic es va fer actor per anar a les festes dels altres.

Per això, a totes les festes només hi trobes actors. Actors i músics. Però d'aquest gremi ja en parlarem un altre dia.

L'electricitat

Emès el 7 de juny del 2000

La veritat és que, avui dia, sense l'electricitat no fem res. Marxa la llum de casa i sembla que entris a la dimensió desconeguda. Els minuts es fan llaaaaaargs. Sobretot si estàs mirant la tele, i de cop i volta, paf! Et quedes a les fosques. Les famílies, de sobte, han de parlar. Mires els teus germans i tenen una altra cara. Jo què li dic, a aquest tio? Improvises: "Què, com va el col·legi?". I ell: "No ho sé". Clar, no hi ha l'hàbit de parlar. Què fas? Com mates el temps? La gent gran sempre et diu: "Abans es feien més fills perquè no hi havia televisió". De tant sentir-ho, ara cada cop que hi ha una apagada em poso catxondo.

Quan marxa la llum de casa, el primer que fas és mirar per la finestra. Si està tot el carrer a les fosques, és que "és d'ells". Va el pare de família: "Tranquils, és d'ells". Sí, bueno, tranquils, però no veiem res. Si hi ha llum als fanals, és que t'han saltat els ploms. Expressió que mai he entès: "saltar els ploms". L'únic plom que m'agradaria que saltés és el meu veí, però pel balcó: ell i la Black & Decker. "Faig bricolatge", diu sempre. Xato, tu no dorms. Què tens, el Museu del Prado?

Una altra cosa que mires quan marxa la llum és si funciona el telèfon. És una reacció del cos. I funciona! No ho he entès mai. Jo crec que la Telefónica té tant de poder que genera la seva pròpia energia elèctrica. Han comprat fins i tot el sol: un dia sortirà amb el logo de Telefónica... Això sí: en lloc de mesurar-la en "volts", la mesuren en "quant vols". Com que ho compren tot...

El problema de les apagades és trobar les espelmes. Si ja costa trobar-les amb llum, imagina't a les fosques. Sempre n'hi ha un que diu: "Vés a buscar les espelmes". Però on són, les espelmes? Comences a regirar-ho tot, els calaixos... "Jo les vaig deixar allà, sota la coberteria". Normalment, les tens totes en una caixa, mig començades i plenes de pelussa de quan cauen a terra. Com que no tens canelobres, les has de clavar en un platet de cafè. Després, et mous pel pis i ho vas gotejant tot de cera. Jo en conec un que li va marxar dotze vegades la llum en un sol dia. El van trobar colgat en una muntanya de cera. Es deia Àlex. Va donar nom a una coneguda cera.

Normalment, la llum sempre marxa en el pitjor moment: el dia que agafes l'ascensor per pujar al principal i et quedes atrapat; el dia que portes quatre hores a l'ordinador i no has gravat res; i sobretot el dia que has omplert la nevera de menjar fresc. Al cap de dues hores, comences a veure tot de voltors volant en cercles per sobre la nevera.

Quan marxa la llum de l'edifici, hi ha un rebombori general. Comencen a sortir els veïns al replà de l'escala, vestits amb bata de boatiné i una espelma a la mà. Sembla La noche de los muertos vivientes. "Anem cap a baix, cap als comptadors!" Baixem tots en fila a veure el comptador general. Sempre hi ha el típic enterat que fa ràbia. S'ho mira i diu: "Això és el trifàsic, que fa massa". I tu: "No, això és que no fa massa que t'has fotut un trifàsic".

Diuen que si hi ha una tempesta elèctrica no t'has de posar mai sota un arbre. T'has de buidar les butxaques d'objectes metàl·lics i estirar-te al terra. Un dia que plovia, passo per una parc i em trobo un paio amb les butxaques per fora, estirat panxa a terra. Dic: "Què, tempesta elèctrica?". Diu: "No, atracament a mà armada". Jo li vaig dir: "No es mogui, no sigui que li caigui un llamp". I ell: "Només em faltava això!". Hi ha una llegenda que diu que el lloc més segur en una tempesta és allà on ha caigut el llamp, perquè no en tornarà a caure un altre. Però jo estic segur que si jo m'hi poso, hi tornarà a caure.

L'electricitat és perillosa, sobretot pels nens. Has de tapar tots els endolls amb aquells taps de plàstic perquè no hi fiquin els ditets. No et pots descuidar, perquè a la que et despistes fan "Go, go, go... a ver si me de plaser, a ver si me da plaser", i veus aquell nen amb el cabell com el del Burt Simpson. Me'n recordo que una vegada vaig anar a casa del Gallardo, a l'aniversari del seu nen. És incomprensible que el Gallardo s'hagi reproduït, però ho ha fet. Hi ha un Gallardet voltant pel món, encara que la Roser no el volia tenir. Un disgust! Em vaig fixar que de tots els endolls en penjaven dos filets. Dic: "Què són aquests fils, Gallardo?". Diu: "No, és que no trobava res per
tapar els forats i hi he posat Tampax". Em volia morir! Se'm va posar una cosa d'aquelles de vergonya aliena. Tot el rato mirava a la Roser i la veia d'una altra manera, pensant: "Vols dir que després els reciclen?". No ho sé!

Una altra forma d'electricitat és l'estàtica. Aquella que es crea per fricció. Tots hem fet l'experiment de fregar un bolígraf amb el jersei i apropar-lo a uns paperets. Jo tenia un amic que, quan sortia del lavabo, se li enganxaven tots els papers a la mà. Sempre acabo parlant dels mateixos temes, però clar, sóc del sud, sóc marrano... El metge li va dir que, segurament, era de la fricció de la mà amb una altra cosa. Des d'aleshores, digue'm tiquismiquis, desconfio de la gent que em dóna la mà i enrampa: "No, és que tinc molta estàtica". Sí, sííí, però l'estàtica no ve soleta. Tu no vas pel carrer i dius "ai, ara tinc estàtica".
L'has d'anar a buscar, l'estàtica. Jo, més aviat, sempre penso que ve de passar-ho bé.

Els monòlegs

Emès el 10 d'agost del 2000

Últimament, hi ha una mena de febre pels monòlegs, com si fos una cosa nova. Sempre n'hi ha hagut, de monòlegs. I de grans mestres de l'humor: Capri, Gila, Fidel Castro... L'altre dia, un amic em diu: "Fa quinze anys que no parlo amb la meva dona". Dic: "Perquè esteu barallats?". Diu: "No, per no interrompre-la". La dona va sortir de la boda: "Escolta noi, jo el que volia dir-te és que... bla, bla, bla". I no ha parat en quinze anys!
Parla tant que el marit se'n va de casa a rentar el cotxe i ella no ho nota. Quan pari ja ho haurà dit tot, i callarà.

I és que hi ha gent que té molta facilitat per l'autodiscurs. Ara, això és bo o és dolent? Tu veus un paio parlant sol per carrer i no penses: "Mira, un monologuista". Penses: "Mira, un sonat". Aquells paios amb el cap baix, que van remugant mentre caminen: "A mi m'ha de dir lo que he de fer... Va, home, va... Vés que no ho hagi de fer ell, mira el què et dic... Ep, a mi no m'aixequis la veu, eh!...". Jo en conec un que presumeix d'haver inventat un sistema per
parlar sol pel carrer i que la gent no se n'adoni. Es penja un auricular i fa veure que parla per un mòbil 'sense mans'. Diu: "Puc estar sonat, però també sóc creatiu". Una vegada, al metro, se'm va posar un senyor al costat que no parava: "Bssrtsgds...". Intentava entendre el concepte. Llavors li vaig dir: "Perdoni, que parla sol?". I em diu ofès: "Jo no parlo sol: penso en veu alta". I me'l quedo mirant. Diu: "I vostè què mira?". Dic: "Jo no miro: insulto en silenci".

Els sermons i els monòlegs no són ben bé el mateix. En un monòleg, un parla i els altres escolten; en un sermó, un parla i els altres dormen. Perquè són avorrits. Clar, com que el guió sempre és el mateix... No improvisen gaire. No trobes capellans enrotllats que expliquin acudits de religió: "Germans, què és una làpida? Una xinesa que corre ràpid". I els feligresos, tronxant-se de riure. Però això no passa, perquè les esglésies,
distretes, no ho són. Una altra diferència és que els monòlegs es fan. En canvi, els sermons es donen. I no sé vosaltres, però jo prefereixo que em facin, que no pas que em donin. Digue'm tiquismiquis, però prefereixo veure-les venir.

Quan fas monòlegs, has d'estar preparat per escoltar de tot. Ara jo ja formo part del patrimoni nacional de les anècdotes de Catalunya. L'altre dia, un taxista em diu: "Hosti, Buenafuente! Parles més que la màquina de tabac d'una sala de parts, he, he, he!". I va riure tot el que és el carrer de Marina. Falton, home! Vaig estar a punt de dir-li: "Doncs tu tens menys gràcia que el retrat robot de Mazinguer-Z".

Després hi ha els que s'ofereixen: "A mi m'hauries de fitxar, Buenafuente! Jo sí que te n'explicaria, d'històries! Ja heu parlat de les sogres?". És una mica el guionista aficionat: "Aquella sogre que li diries 'bruixa, més que bruixa!'. Que són unes bruixes totes. I la dona: 'Deixa ma mare!'. I tu: 'Ta mare? Lo que has de fer és treure't aquests rulos, que et diran la rulot...'". "Buenafuente, digues això i veuràs la gent!". I quan se'n va: "Digues que ho he dit jo, eh!". A més a més, volen signar-ho.

Per escriure un bon monòleg fan falta dues coses: un guionista i molt de paper; però no d'escriure, sinó de liar. Si no, és impossible que surti. Els guionistes són com el Bio de Danone: els veus i sembla que no fotin res, però sempre estan treballant. N'hi havia un que estava dormint, i els altres em van dir: "Aquest està pensant cap endins!". Alguns guions, efectivament, "te renuevan por dentro", perquè el llegeixes i et vénen ganes de... quedar-te com nou. És un gremi agraït.

Ser guionista està bé, en part. Perquè si ets guionista del ¿Quién dijo miedo? estem parlant d'un programa cultural, tothom comenta les teves marranades: "Hosti, que guapo aquell tio que es menjava uns escarabats a la llauna". Però imagina't que ets guionista de la Carta de ajuste! "Oh, és que no sorprens". "Que no sorprenc? I què vols que faci? Subtitular-la per a sords?". O els guionistes de Cuines. Diu: "No, aquí no digui oli, digui all, que queda més rodó". I el cuiner: "Però és
que d'all no se n'ha posat mai, a l'ou ferrat!". Tots barallats; un desastre. És un gremi que s'ho ha de currar.

Jo, ha arribat un moment que no puc fer res sense un guionista. Surto al carrer i la gent em diu: "Com estàs, Andreu?". I em quedo parat: "Esperi's un moment... Té molta pressa?". I he de trucar als guionistes. M'he fet posar un petri-fax perquè m'envïn els guions de les respostes.

L'altre dia m'estava estimant amb la meva nòvia i em pregunta: "Què, t'ha agradat?". I m'arriba un fax dels guionistes que diu: "No sé a tu, però a nosaltres ens va encantar". I és que això sí que ho tenen els guionistes: els dónes la mà i t'agafen la nòvia.

Els cotxes

Emès el 16 de maig del 2000

Recentment ha fet cinquanta anys que es va crear l'empresa Seat. Que la gent feia broma amb les sigles: Siempre Estamos Arreglando Tonterías, Siempre Estamos Ajustando Tornillos... També són les sigles del que pensa la Guàrdia Civil quan et persegueix per excés de velocitat: Sólo Esperamos Apretarte los Testículos.

Ara no se'n veuen tants, de Seat. Però fa un temps, tothom en tenia un: el 600, el 127, el 850... El número indicava la quantitat d'avaries per any. Un dia, al cole, quan érem petits, el Gallardo va arribar dient: "El meu pare s'ha comprat el cotxe del futur!". I a la tarda el van venir a buscar amb un Simca 1000! El futur negre que li esperava al Gallardo amb el Simca 1000, quan va començar a sortir amb la nòvia! A ell i a tots els de la Generació X, que més aviat s'hauria de dir Z, per com et quedava la columna vertebral
després de fer l'amor dins d'un d'aquells cotxes. Que quan hi havia un Simca 1000 aparcat al trencaones, sempre s'hi acostava gent a mirar com s'hi posaven els de dins. I unes ovacions... El Gallardo sortia a saludar, el capullo. Sortia en calçotets: "Gràcies, gràcies, moltes gràcies. El meu públic!". Va arribar a cobrar entrada. Es va separar de la nòvia perquè estava desesperada, no volia que la veiessin nua. És un obsés sexual, el Gallardo!

També hi havia el mític Seat 124. Quan a un nen li dius: "dibuixa un cotxe", et dibuixa sempre un 124. Tot quadrat. Dues rodetes, la caseta, un arbre... La profe: "Què és això". I ell: "El concessionari!". Més tard el van modernitzar i li van posar de nom Supermirafiori. Sempre m'he preguntat què s'havia fumat l'inventor d'aquest nom: "Hosti tios, que fort, veig moltes flors...". "Si ves flores, ¡no conduscas!". Els supertios amb pèls al pit anaven amb el Supermirafiori i no sabien què volia dir.

Actualment, els noms dels models de cotxe són més impersonals, perquè són sigles: "Jo m'he comprat un TDI". "jo un GTI..." "Doncs jo un JDT, de jódete, perquè el pago a terminis!".

Una altra característica dels cotxes moderns és que tenen molts extres. El cotxe te'l venen pelat, i el del concessionari et diu: "Bueno, si el vol de sèrie... Però clar, s'emporta una cosa que no té res... Vol airbag...? Cent mil peles". Entre els extres moderns destaquen els frens ABS, la ràdio RDS, els fars de xenó (tot i que hi ha molta xenofòbia) i el Ziritione, que el va inventar el mateix que el xampú amb Zimpiritione (aquest també era amic del del Supermirafiori).

Però fa anys, els cotxes també tenien molts extres: l'alfombreta de boles de fusta -que deien: "Això fa un massatge permanent. T'agafa des del còccix fins a baix..." però jo em sentia violat. També hi havia el gos que deia que sí; i d'altres "bueno, bueno", perquè, no es mullaven per res. Hi havia l'imant de "Papá no corras" amb les fotos dels fills. Que quan l'home tenia una amant el podia treure. Ara han fet un imant que diu: "No corras: te necesito", i la foto del ministre d'Hisenda. Clar, com que ha començat la
campanya de la renda... A d'altres hi posen: "Corre, corre, ya te cogeremos igual".

El que sempre ha estat un drama és buscar cotxe de segona mà. A l'anunci hi posen "sempre garatge", i després resulta que el garatge no té sostre i el cotxe està tot rovellat: "Això, amb una capa de pintura marxa, eh!". De pintura rupestre, perquè el cotxe aquest el van matricular a l'època de les coves d'Altamira! Que les coves d'Altamira no eren per viure-hi, eren el primer túnel de rentat. Entraves amb el teu troncomòbil per una porta, un diplodocus t'escopia al vidre, un búfal pelut donant voltes te'l rentava, i un mamut
te l'assecava aspirant amb la trompa. I en acabat passaves per caixa, i et cobrava la Sara Montiel: "Son quinientas... Fumando espero al mamut que yo quiero...".

L'últim crit en el món de l'automòbil és el sistema de localització via satèl·lit, que es diu GPS. Això és la pijada número u. Crec que vol dir Global Position System, però, també podria ser Global Prostitution System, perquè la dona sabrà al moment quan estàs aparcat davant del club de carretera Las Golfas. Això és dolent!

Per cert: segons vaig llegir l'altre dia, es veu que a Bielorússia és obligatori circular amb tres condons a la guantera del cotxe. Aquí ens obliguen a portar dos triangles, i allà tres condons. Sort que no són obligatòries les dues coses alhora, perquè em sé d'algun atabalat que posaria els condons a deu metres del cotxe i el triangle per senyalitzar la... cosa. Ara que, ben pensat, més d'una agrairia que el Conde Lequio anés ben senyalitzat. Així ja sabriem de quin mal han de morir. Pensem-ho.

Els col·leccionables

Emès el 12 de setembre del 2000

Quan arriba el mes de setembre, els quiosquers deixen de veure la llum. Queden sepultats sota una allau de fascicles col·leccionables. Què passa al setembre, que tot són fascicles? Ens veuen cara de tontos, al setembre, o què? Quan els quiosquers surten del quiosc a l'octubre, estan blaaaaancs. Sembla que hagin viscut dins d'un capullo, i surtin convertits en papallona. Això li va passar al quiosquer de davant de casa. Al setembre es deia Ramon i era un capullo; a l'octubre es deia Cristina i semblava una papallona. Sí que em parlava d'operar-se, però jo em creia que era d'apendicitis.

Segons les estadístiques, la majoria de gent que comença un col·leccionable no passa del segon fascicle. I és normal. D'entrada, són incòmodes de comprar. Pagues 195 peles i et donen un fascicle de dues pàgines, enganxat sobre un cartró de tres metres. Que no el pots ni agafar, perquè no t'arriben els braços. Vas caminant pel carrer i sembles la carta del rei de bastos. Una vegada vaig començar una col·lecció i vaig estar dues hores estripant cartró. I al final, a dins no hi havia res. Me'n vaig al quiosquer i li dic: "Perdoni, aquí no hi ha res.
De què és aquest col·leccionable?". I em diu: Cartones del mundo. I jo vaig pensar: "Capullo!".

Aquest any no sé què passa però hi ha una febre per la porcellana. Ho heu notat? Cajitas de porcelana. Qui col·lecciona capsetes de porcellana? Jo vaig a sopar a casa d'una tia que té tot de capsetes de porcellana i foto el camp. Segur que és una psicòpata, aquella noia: "Mira les capsetes que tiiiinc". Mal rotllo. Muñecas de porcelana... Tot és de porcellana. Fan molta por! Fora, fora... Segur que la té al llitet de soltera, al costat del coixí. Tot és de porcellana. Això sí, autèntica i delicada. L'altre dia vaig sentir dos transportistes:
"Tu saps si han tret la col·lecció Maracas de porcelana? Diu: "No". "Doncs em sembla que s'han esmicolat las capsetes". Ho enteneu? Aquest acudit no és meu.

També tenen molta tirada les maquetes. Tipus: "Máquinas de guerra. Con el número uno, la primera pieza del Helicóptero Apache". O bé: "Casa de muñecas en miniatura. Con el primer fascículo, el bidé y la cadenita del váter de regalo". Gent gran, adulta, fent casetes. L'Ortiz era molt aficionat a aquestes cases. En tenia un munt. Un dia em va convidar al seu pis. Dic: "Que també has fet la col·lecció de Cocinas en miniatura?". Diu: "No, és el pis que és petit". Era tan petit, que per moblar-lo va haver de cridar un senyor d'aquells que construeix barcos
dins les ampolles. Li va dir: "Posi'm el microones allí". "Trigaré unes setmanes, eh!". Va anar desmuntant el microones peça per peça i les va anar col·locant.

Els fascicles que tenen més èxit són els dels cursos d'idiomes, d'informàtica... A mi m'agraden molt els de CCC, "Nuestra meta eres tú". Fas el curs de guitarra, i et regalen una guitarra. Fas el curs de jardineria, i et regalen una guitarra. Sempre et regalen una guitarra. El senyor CCC, Carlos Carnicero, per exemple, devia comprar-ne una remesa massa gran i ara tenen sobreestoc de guitarres.

Els cursos més perillosos són els d'electrònica. Ara n'han tret un que es diu Electrónica modular. Sempre hi ha el típic que després de llegir el segon fascicle ja es creu l'inventor del corrent elèctric i comença a remenar el televisor per dins. Com un amic meu, el Castillo, que se li va espatllar la ràdio, la va desmuntar i no sé què va tocar, però cada cop que pujava el volum, l'Antoni Bassas s'enrampava dins de l'estudi. El veies sortir de Catalunya Ràdio i semblava el moreno de Cruz y Raya. Era un sac de nervis.

La majoria de col·leccionables són per adults. Fins i tot aquest dels Ositos de peluche. A l'anunci diuen: Te enamorarán, i surt una noia de trenta anys jugant amb ells. Que penses: "Serà el pèl, que les atrau?"

Segons els quiosquers, un col·leccionable que s'ha esgotat de seguida és el de El mundo secreto de las hierbas. El que no s'ha dit és que també s'ha esgotat el paper de fumar de tots els estancs. Es veu que més d'un ja el coneixia, aquest "mundo secreto".